80. Un número rodó, discret. Entre la solemnitat del 100 i l’egocentrisme del 73, membre de l’exclusiu club dels nombres primers. El trobem al mercuri, un metall que es transforma en líquid; a la regla del 80/20 de Pareto; en el conjunt de poemes de la primera edició de Les Fleurs du Mal, de Baudelaire. 80 són els dies que va trigar Phileas Fogg a circumval·lar el món, i el límit de velocitat establert en km/h d’una carretera secundària, o els decibels de soroll que danyen la nostra oïda. En clau de percentatges, apareix en les preocupacions que ens assetgen i mai succeiran, així com en la recàrrega de bateria que es recomana no sobrepassar per preservar la vida útil del mòbil. I en les transaccions en euros, els que malgastem al supermercat per comprar quatre coses mal comptades. També llueixen amb llum fluorescent i música de sintetitzadors a la prodigiosa i excessiva dècada dels 80. Aquella de cabells que si no havien sucumbit a les permanents eren sostinguts amb litres de laca i on les ombreres acaparaven tot l’espai vital.
Els nombres tenen la capacitat de mesurar el món. També de narrar una vida. 
En centímetres, per exemple. 80 en té una criatura quan fa les primeres passes vacil·lants de pingüí entusiasta i 80 mesos després ja està a primària. Amb els anys, arribarà a acumular 80 desencisos personals i –creuem els dits– tantes mateixes il·lusions: de projectes impossibles, d’amistats eternes, de somnis que prendran forma o s’aniran modelant. Si el pingüí vacil·lant ho vol, experimentarà una variant 80 molt particular, la de nits en blanc que patirà amb l’arribada del primer pollet. El cafè passa de beguda a forma primària de supervivència. 
I arriba un dia en què el nombre rodó esdevé un mirador des d’on contemplar el camí recorregut. D’uns vuitanta passos mal comptats. El nombre deixa de ser una mesura, una curiositat, una fluorescència. Ja no pertany a mercuri, ni als decibels, ni a un viatge al voltant del món, sinó a la persona que els conquereix. Com l’Everest que va pujar Yūichirō Miura amb 80 anys, l’Ironman que va completar la Natalie Grabow, o les passarel·les internacionals on va desfilar Wang Deshun. D’altres, sense sortir als titulars, publiquen un primer llibre; aprenen italià per entendre Puccini; inauguren un hort després d’una vida sense tocar terra o reprenen el piano abandonat a la infància. N’hi ha que als 80 encara escriuen, canten, cuinen per a tota la família o s’entesten a guanyar al cinquillo. I, prodigiosament, continuen mirant el món amb una curiositat intacta. 
Com la mare. Els 80, els ha fet aquesta setmana. Els celebrarà envoltada de qui s’estima i de qui l’estima. Serem la meitat dels seus anys i de festa: ambientada en els bojos anys 20. Pareto ben content i també el seu pingüinet. Sense la disfressa pensada i el temps corrent. Potser toca posar el punt final.