Vull caminar

El col·lapse que ha viscut Madrid després de la nevada de la setmana passada ha fet que xarxes socials i noticiaris s’omplissin d’imatges que anaven des de la informació i també la curiositat fins a la denúncia. La prioritat en la treta de neu no deixa de ser un reflex d’altres prioritats i tant Madrid com aquí a Andorra, estem lluny d’Estocolm, on el primer que es neteja són les voreres, els carrils bus i els carrils bici.
Quan cau una nevada forta, se’ns recomana que evitem els desplaçaments innecessaris. Ens diuen que deixem el cotxe a casa i que, si ens hem de moure i ens ho podem permetre, ho fem a peu. Ben abrigats, és clar. Tanmateix, i per experiència pròpia, us puc assegurar que les voreres triguen més a netejar-se que no pas la calçada per on circulen els cotxes. Això deixant de banda els paviments que rellisquen, com tot l’entorn del Clot d’Emprivat a Escaldes-Engordany, o algunes barricades de neu plantades als passos de vianants.
Tal com assenyalava el secretari d’Estat d’Agricultura i Sostenibilitat, Marc Rossell, en una piulada a Twitter, la neteja de les voreres també hauria de ser una prioritat per a una mobilitat sostenible. I és que no podem aspirar a una veritable mobilitat sostenible si no reivindiquem que Andorra sigui, en primer lloc, per als vianants.
És cert que els últims anys, a les diferents parròquies, els vianants han anat guanyant espai i prioritat. Un bon exemple és la transformació de l’avinguda Carlemany i una part de l’avinguda Meritxell en vies on el trànsit motoritzat està restringit, vies que després de la seva remodelació són més àmplies i còmodes i conviden a passejar-hi , només cal recordar com es van omplir a l’abril quan vam poder tornar a sortir al carrer. Però encara hi ha feina per fer: voravies que de cop s’acaben i obliguen el vianant a continuar pel bell mig de la calçada, fins i tot quan la calçada és una carretera general; circuits impossibles que et fan travessar diverses vegades un mateix carrer segons en quina direcció et vulguis moure; passos de zebra ubicats de manera poc pràctica i de vegades perillosa.
El desenvolupament urbanístic ha tendit a dispersar la població i per aquest motiu hem de ser més exigents encara amb el transport públic, tot reconeixent les millores d’un temps ençà, i reclamar que aquest sigui també un país per caminar-hi. Entenent que caminar no és només una pràctica per al temps de lleure, sinó sobretot una manera de desplaçar-se en el dia a dia. Pas a pas et fas una idea de les dificultats que tu mateix o les altres persones poden tenir, aquell que va en crosses o qui arrossega un cotxet, i comences a visualitzar els canvis necessaris per facilitar aquest tipus de desplaçaments. Al capdavall, la mobilitat sostenible no és només una qüestió mediambiental, és també qualitat de vida.