Vull fer vida normal!

Un any de pandèmia. Es diu ràpid, però passa a poc a poc. O potser no tant. Si miro enrere, em sembla impossible que ja faci un any que ens vam tancar tots a casa i que vam descobrir que realment érem molt més vulnerables del que ens pensàvem. Però al mateix temps s’està fent molt llarg el procés per poder tornar a la vida normal. Perquè sí, tot i que soc conscient que haurem de canviar moltes coses del nostre dia a dia (no només pel virus, sinó també pel canvi climàtic i per garantir que tots plegats podem seguir gaudint de l’estimat planeta Terra), jo vull tornar a fer vida normal! No demano poder agafar un avió cada dos per tres per anar-me’n de vacances a l’altra punta de món. Les meves necessitats són molt més senzilles i terrenals: vull poder abraçar aquells que estimo per recuperar energies quan estic desanimada, vull poder tornar a gaudir del mar, vull poder anar a veure la família sense por de contagiar els més grans i vulnerables, vull tornar a passar bones estones amb els cosins, vull més retrobades amb les amigues que tot i viure lluny sempre hi són, vull saltar, cantar i ballar en un concert, vull poder anar a fer un gintònic a les tantes després d’un dia dur de feina... En definitiva, vull vida! Interacció social. Això que ens ha robat aquest maleït virus des de fa un any. Tots aquests petits privilegis que al final són els que ens fan feliços. Perquè per responsabilitat i per evitar contagis ens hem adaptat a la vida amb mascareta, amb distància i amb interacció social mínima. Però en cap cas ens hi hem acostumat. I ara ja comença a ser difícil de suportar.