He de fer una confessió: soc una espècie de dinosaure en perill d’extinció. Soc dels pocs que encara no s’han apuntat al
WhatsApp. Gairebé un cent per cent dels joves que conec sembla que el fan servir una mitjana d’unes 25 hores al dia, percentatge que baixa només una mica a mesura que les edats pugen. Fins i tot la franja dels jubilats no sembla immune al fenomen.
Vist des de fora, però, és una situació que és un xic estranya. Una única aplicació per a mòbils, apareguda l’any 2009 –ni fa deu anys d’això!–, ha copsat la pràctica totalitat del mercat, si més no en la nostra part del món. I ho ha aconseguit malgrat tenir un nom un xic estrany, joc de paraules amb la salutació americana What’s up? (“Què hi ha?”), feta popular per una sèrie d’anuncis de menjar ràpid en la seva forma bramada i amb la llengua aparent: “Wazzaaaaaaa!”
En realitat, no ens hauria d’estranyar que una aplicació d’aquestes característiques hagi tingut tant d’èxit. Des de principis d’internet, les aplicacions de missatgeria instantània han permès a molta gent mantenir un contacte directe i dinàmic malgrat una separació física. Els de més edat potser es recordaran del Microsoft Messenger, mentre que el sector més tecnològic fem servir fins avui en dia un protocol encara més antic, l’IRC de l’any 1988. Només hi ha dues diferències en l’actualitat: el lligam entre el número de telèfon i l’aplicació per permetre autenticar la persona, i sobretot la ubiqüitat d’accés a les xarxes, que fa que poques vegades estiguem gaires minuts sense poder comunicar amb l’aplicació.
Tot i entendre les raons per què els usuaris del sistema el fan servir, hi ha una sèrie de coses que no m’acaben de convèncer. La primera és el fet de dependre d’un únic servidor, d’una única empresa. Aquesta empresa pot no durar infinitament. Pot canviar de mans. Pot canviar de política sobre què fa amb les nostres dades. Alguns missatges que he vist poden ser una mica delicats pel seu contingut. No em deixa de preocupar l’ús que es podria fer de les nostres comunicacions no només avui, sinó d’aquí a uns anys –i ningú és tan naïf per pensar que aquestes dades seran, totes, escrupolosament eliminades dins un temps
donat.
Una segona preocupació és l’accés desigual que tenim les persones davant d’aquest servei. Hi ha estudis que deixen entreveure que les persones de més edat desenvolupen (desenvolupem?) fatiga crònica més fàcilment per l’ús dels polzes en pantalles tàctils. De fet, és un tema d’investigació molt actiu dins el camp de l’ergonomia.
Finalment, em sol molestar bastant veure gent més atenta a les seves pantalletes que a les persones que tenen al seu voltant. Mantenir el contacte amb els absents evidentment està bé; però aïllar-se dels presents pot ser vist, fins i tot, com una falta de cortesia.