Winnie mai no ho faria

Dubto que mai arribeu a conèixer ningú que es trobi més lluny de la santedat que jo mateix, però tot i això juro i perjuro que no recordo haver tractat malament una noia o una dona per raó del seu gènere –tampoc, espero que s’entengui, per altres motius. Així és des que tinc ús de raó, la qual cosa, en el meu cas, potser és un concepte relatiu.

Però qui sap: si faig cas de l’advocada i penalista Laia Serra, a propòsit del cas La Manada, a Espanya, potser en el fons soc simplement un pervertit bavós més que espera la seva oportunitat. La lletrada reflexionava en una tertúlia sobre el cas dels cinc individus acusats de violació i condemnats per abusos sexuals. La polèmica s’origina en el fet que el tribunal no considera que aquests energúmens exercissin violència envers la seva víctima, ni que ella fes explícita la seva negativa. Desgraciadament no és l’únic cas d’aquestes característiques. Un altre, amb molt menys ressò mediàtic, però igual d’esfereïdor, és el d’una adolescent que va ser assaltada pel seu oncle. Les tres magistrades de l’audiència provincial de Barcelona el condemnen a sis anys de presó i a una multa de 20.000 euros sobre la base que (permeteu-me que citi textualment la resolució) “la penetró vaginalmente sin que A. [la menor], sorprendida y en estado de shock, ofreciera resistencia”, i que “no ha resultado acreditado que el procesado… hiciera uso de la fuerza física o amenazara a la menor”. No sé què em fa venir més basques, si l’episodi en si mateix o l’anàlisi que n’han fet. Al marge d’això, em demano com hem arribat a aquest punt. Què provoca que es cometin barbaritats de tanta envergadura? Com es podrien evitar? Si fem cas de la nostra experta, no hi ha res a pelar i els paios som un cas perdut perquè (torno a copiar literalment), “totes som víctimes potencials de violència sexual, i fins que entenguem que, a nivell social, els homes, en termes generals [ta-ta-ta-txan...], són potencials agressors (...). No estic dient que tots els homes...”. Interrompuda per un contertulià, Serra no va concloure la frase i ens va condemnar a tots els depravats virtuals a vagar eternament dins el fosc reialme dels punts suspensius, i dubtar, per sempre més, si ens queda ni que sigui un puto bri d’esperança.

Fa dies que em torturo en la indefinició de la seva frase inconclusa, que obre la porta a mil tragèdies, i prego als esperits perquè la bèstia potencial que soc no surti un dia en boles al carrer, amb les vergonyes sucades en purpurina, a atacar les femelles que se’m creuin. Si mai ho faig, ja ho sabeu: els mascles (diu que potser no tots? Deu ser Winnie the Pooh l’excepció que confirma la regla?) som potencials agressors, i sempre pot passar.