‘Winter is coming’

Ni sóc periodista, ni columnista, ni crític i ni tan sols crec que tingui massa facilitat per a les lletres. Però m’agrada el món de les arts i la cultura. Potser per herència o potser per interès propi, no ho sé. El que sí que sé és que he pogut conèixer de primera mà com es treballa en àmbits com les arts escèniques i l’audiovisual tant a dins com a fora d’Andorra. Això m’ha permès, entre moltes altres coses, percebre certes mancances i avantatges a l’hora de potenciar el nostre patrimoni i la nostra cultura.

Aquells que em coneixen saben que sóc un defensor acèrrim de la nostra cultura autòctona i de la importància de fer-la aflorar per preservar les nostres arrels i la nostra identitat. També saben que en més d’una ocasió m’he referit a les grans capacitats dels creadors i a l’abundància d’idees i propostes de qualitat que sorgeixen a casa nostra. Perquè les idees hi són, igual que els mitjans i les persones. Aleshores, ¿per què costa tant donar-les a conèixer i que arribin als anhelats espectadors? I encara més... Si no som capaços de donar-les conèixer a la gent de casa, ¿com volem fer-ho cap a l’exterior?

Tinc la sensació que a Andorra cadascú lliura la seva pròpia batalla pel seu compte. Que cada parròquia o entitat mira de programar propostes sense tenir en compte el que han pensat a fer la resta. Jo mateix m’hi he trobat i me n’he lamentat en més d’una ocasió. Per exemple, la passada edició del Festival Ull-Nu va coincidir amb l’estrena del nou muntatge teatral de la companyia Assaig.9 i amb el concert de la malaguenya Annie B Sweet. En un mateix cap de setmana tres propostes diferents però certament interessants! I això provoca que hom hagi de triar. La varietat és una qualitat, no ho negaré, però el problema deriva de la manca de previsió o d’una estratègia de programació consensuada.

Més enllà de voler criticar aquest sistema, fa dies que dono voltes a una solució constructiva i m’ha vingut al cap un paral·lelisme serièfil que penso que té certa gràcia: imaginem que Andorra és l’univers de Joc de trons. Imaginem també que les diferents parròquies són les cases dels Stark, dels Lannister, dels Tully o dels Targaryen. Ens podem passar anys i anys (o temporades senceres) enfrontant-nos els uns amb els altres per veure qui mereix estar al capdamunt amb les seves propostes. Però qui hagi vist la sèrie o conegui els llibres sabrà que el perill real és més enllà del mur. ¿No seria més lògic unir forces i recursos per donar a conèixer i exportar el nostre potencial? Al cap i a la fi, això és el que diu el nostre lema: Virtus Unita Fortior.