Woody Allen a la 'mani' de Sants

Recorden l’escena del cine d’Annie Hall!? Sí, home, aquella en què Woody Allen i Diane Keaton estan fent cua, i el pobre Alvin està amoïnat perquè Annie s’ha saltat la visita al psiquiatre i això repercuteix en la freqüència –escassa, amb tendència a 0– de les seves relacions sexuals. Bé, per això i sobretot perquè l’individu del darrere li està posant el cap com un timbal a compte de no sé quina pel·li de Fellini, a qui compara després amb Beckett per acabar pontificant sobre McLuhan. Alvin li recrimina que no en té ni idea, el paio li replica que és professor de Comunicació a Columbia i Allen es treu de la màniga el cop genial de fer aparèixer McLuhan en persona per posar aquell pobre pedant davant del mirall del seu ridícul monumental, enciclopèdic. Doncs bé: encara que sembli mentida, aquesta és l’escena que ens va venir al cap l’altre dia, en una de tantes manis indepes, amb el vídeo de la senyora aquella que pretenia agafar el tren a Sants mentre un grup de patriotes li impedien el pas amb l’argument que si ella no podia tornar aquell vespre a casa, els pobres delinqüents de Lledoners no hi podrien tornar en dotze anys. Vaja, que tampoc no n’hi havia per tant. Tot això, amb el matonisme habitual de la tropa indepe. Per què no hi és mai, la policia, quan se la necessita, devia pensar la pobra senyora? Com a mínim, és el que pensa una persona decent quan veu el vídeo... fins que al tram final apareix, oh, miracle, un grapat de mossos –sempre seran nostrus, recorden?– i el ramat de valents estelats, estupefacte i amb aquella cara de cretí que els queda tan bé, es dissol com un terronet. S’imaginen que els problemes tinguessin sempre aquest final feliç, estil McLuhan?