Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Xampurrejar, enraonar, i entendre’ns




El parlar enxampurrat que sento amb recurrència i que m’incomoda, sense solució de continuïtat, és la manera del no aprendre i fotre’s olímpicament de tot, particularment del bon parlar, entès com a “passotisme”, remullat de cinisme i indiferència. Tot, molt propi del nostre entorn més immediat.
El nostre idioma primigeni s’ha fos en pocs anys, per la tossuderia d’alguns d’expressar-se amb més finor i de no voler perpetuar la pròpia manera d’enraonar, com ho feien els nostres pares, padrins i repadrins. Una minva en la nostra identitat, desvirtuant-la en el més preciós i fonamental, com és el llenguatge natural. I cal dir que la deixadesa i la negligència dels poders públics ha tingut molt a veure amb el menyspreament de la llengua oficial i el desdeny més descarat en la imposició de la nostra parla als nouvinguts.
Ara, mitjançant un Reglament, pretenen que els xofers d’autobusos i autocars atenguin els passatgers en català. Que il·lusos i aficionats a les quimeres més irrealitzables... Potser sí que, per art de màgia, d’avui per demà tots els conductors es posaran a parlar una llengua que la majoria desconeix i que els importa un rave. Una situació incomprensible d’indiferència i desgana imputable, també, a tots els andorrans que han claudicat, incomprensiblement, rebaixant-se conscientment o inconscient, renunciant a practicar la parla pròpia i a exercir com a nacionals, tal com ho he fet durant els darrers quaranta anys. De trascantó, ara, invoquen un miracle.
Fa més de trenta anys, quan el meu ben amic Josep tenia un negoci de venda de motos, un dia va tractar amb un jove que volia adquirir-ne una. Tota la conversa i la transacció es va fer en llengua castellana. En cloure el tracte i disposar-se a omplir la paperassa, el client va presentar-li el seu passaport andorrà. El Josep, desconcertat, li va etzibar: “Per què hem parlat en castellà si ets andorrà?!” L’altre li respongué: “Es que soy andorrano hispanohablante.”
A partir d’aquell dia, el Josep i jo ens saludàvem amb la mà alçada, tot dient-nos, mútuament: “Hau! Hau!” Havíem previst que ben aviat ens tancarien en una reserva a Calm Ramonet, com els amerindis a l’Amèrica del Nord.
Que n’hem sigut de badocs, irresponsables i babaus...
Malgrat les bonances que ens han anat exposant de resultes d’enquestes, que ens podem fer somiar però que no tenen cap credibilitat, ens diuen que l’ús social de la nostra llengua és majoritari en molts àmbits. No m’ho crec ni ple de vi! Una manera d’autoenganyar-nos miserablement, com si no constatéssim cada dia, en qualsevol lloc on anem, que repetidament ens reben parlant-nos en castellà. Un veritable insult, acompanyat de ràbia continguda.
L’intent que el Govern vol provar amb els xofers de vehicles de transport de passatgers és una pura entelèquia i una farsa, per dir-ho col·loquialment. ¿No hauria de ser estès a dependents, recepcionistes, cambrers, servidors de  gasolineres, discjòqueis i taxistes, etcètera? Això sí, amb cursets intensius i qualificacions sovintejades, no fos el cas que ens prenguessin el pèl, doblement; perquè si no, continuarà el xampurreig denigrant, l’enraonar híbrid indefinit i arribarem al punt de no entendre’ns els uns amb els altres. Una Torre de Babel estrident, amb crits i soroll, incoherència, desordre i confusió. 
Quan al meu barri encara no havien tancat la majoria dels molts bars, tenia l’ocasió de conversar amb portuguesos i sempre els deia: “Ja deu fer anys que vius a Andorra, eh?” I els replicava: “Ja es nota, ja, perquè parles molt bé el castellà.” Jo, evidentment, els feia l’honor de dirigir-me a ells xerrant en la meva llengua, en la del país on havien vingut a viure, a treballar, a menjar i a dormir.
Tampoc no va servir mai de res, a excepció d’alguns casos exemplificants.
Podria il·lustrar aquest escrit amb multitud d’exemples sucosos i indignants, que molts de vosaltres també deveu haver experimentat, però ja en tinc prou d’aqueix coll. Estic emprenyat i dolgut davant la desídia general que ens ha portat on som: forasters a casa nostra.
Ja podem encomanar-nos a qui ens pugui emparar, tot tement un futur ben negre a la nostra identitat, apuntalada. 
Verge Santíssima de Meritxell, auxilieu-nos!
“De Meritxell Verge Santa vulgueu-nos sempre ajudar. Defenseu aqueixes terres amb el vostre sant mantell”. 
Ja només ens poden socórrer els goigs a la mare de Déu, i no sé pas si ens escoltarà.        

Comentaris: 1

Comentaris

No et queixis tant, que se't veu ben amargat. Tal com comentava un escriptor català de renom, val més que es parli el Català malament que no pas que parlem tot castellà.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic