Un autor que comença un llibre amb una cita de Los Calis ("Más chutes ¡no! Mi cuchara se impregnaba de heroína”), una de l’humorista Eugenio, aquell home seriós dalt del tamboret amb un cubata a la mà, i que encara n’inclou una tercera, aquell diàleg surrealista del “De dónde vengo / de dónde soy” de Pelegrí Pelegrí Pelegrí a la tele, no ens vol enganyar. El llibre ens transportarà  als anys 70 i als 80, a un univers políticament incorrecte, tal qual era, sense edulcorants. És un autor que ve de Lleida i que no sap ben bé d’on és; millor dit, sí que ho sap, pertany al paradís de la infantesa, el seu paradís, sí, amb els protagonistes de Verano Azul, bevent Mirinda els dies de festa i pujant a les Golondrines d’aquell port barceloní tan brut d’oli en aquella època o anant al poble en un cotxe sense cinturó de seguretat ni molt menys aire condicionat. 

Txema Díaz-Torrent, la fina i delicada ploma dels divendres aquí al Gong del Bondia, ens transporta a aquell univers a Xarnego (Medusa), igual que ens hi transportava als textos de Perdoneu les disculpes (Anem),  aleshores a quatre mans amb Bru Noya. Textos, perquè amb això del gènere és una mica com Pelegrí Pelegrí Pelegrí, que no sabria dir-nos si són articles, contes, proses punkies o tot alhora. En els dos volums hi ha textos que tenen el seu origen aquí en aquest espai i després Díaz-Torrent desenvolupa, treballa, poleix i fa brillar. El de Ripollet, o de Lleida, o de la Seu, o d’Andorra és el rei de l’exageració. Els seus textos sempre surten de la barreja del registre culte i del col·loquial, dels referents més sublims de la cultura i els elements més quotidians i cutres del seu món. I a Xarnego ho porta a l’extrem. Els títols dels capítols están  escrits com si fossin d’un llibre antic, imiten els títols del Quijote. Compareu: Que trata de la primera salida que de su tierra hizo el ingenioso don Quijote, Donde se cuenta la graciosa manera que tuvo don Quijote en armarse caballero, amb  Que tracta sobre com la iaia es preparava per a la tercera Guerra Mundial o bé On es donen a conèixer un nou entorn, un conserge acróbata i el seu gos infernal.

Díaz-Torrent no pot escriure –i diria que tampoc viure- sense humor. A més de Star Wars i de Tolkien, és fan declarat de J. J. Millàs i, sobretot, d'Eduardo Mendoza, que deu ressonar per tot el llibre, però l’humor no és gratuït, és una cuirassa per sobreviure, perquè a Xarnego, a més de mil escenes gracioses, hi ha coses que fan mal; com a totes les famílies, hi ha pèrdues i hi ha duresa, hi ha “coses que (no) fan tanta gràcia com sembla.”

Xarnego surt de la nostàlgia de la infantesa, de quan menjàvem Colajets i anàvem a EGB, on tot era una mica més natural i fàcil. O potser no.