A Venècia, La Fenice crema de nou. No pas per les flames, ni per l’èxit de la Tosca de l’amic Joan Anton Rechi, sinó per una decisió que frega la tragicomèdia. Han nomenat Beatrice Venezi com a directora musical. Una elecció que, segons el discurs oficial, respon al seu “talent, joventut i projecció internacional”. I jo soc Beethoven ressuscitat.
Els músics i el personal del teatre han aixecat la veu. Venezi no té ni el bagatge ni l’autoritat artística per ocupar aquest càrrec. I no, no cal poder memoritzar la Tetralogia de l’Anell de Wagner per adonar-se que contractar-la és una bajanada, només cal mirar el seu currículum, més ple de campanyes de xampú i retalls en premsa del cor que de debuts en grans teatres. Però sembla que, en aquesta Itàlia que Meloni modela a la seva imatge, la perfecció del pentinat importa més que la perfecció de la batuta.
El problema no és només Venezi. El problema és aquesta partitura del nepotisme que s’interpreta a cada racó de la política i la cultura del sud d’Europa. Aquesta òpera no té àries memorables, sinó contactes familiars, padrins polítics i un aplaudiment garantit per decret. Que Venezi sigui filla d’un exmilitant neofeixista i assessora del ministeri de Cultura no és un obstacle. És, de fet, la seva carta de presentació. En qualsevol altre lloc, això seria sospitós. A Itàlia, ai la Itàlia! Mentrestant, els veritables professionals (els músics, els cantants, el personal del teatre) han de fer malabars per preservar la dignitat del seu art davant la invasió dels “amics de” i les “filles de”. Ells sí que saben què és defensar la cultura amb talent, esforç i anys de carrera.
El missatge que s’envia al món és tan devastador com exasperant i repetitiu. No importa la teva vàlua, importa qui coneixes. És la versió operística del “qui té padrí es bateja”. I en aquest cas, sembla que el bateig el celebren a la catedral de La Fenice.
Al final diuen que Venezi acabarà dirigint tres cops l’any, però la seva sola presència al podi ja és un insult. No només a un dels teatres més estimats i reconeguts del món, sinó a tots aquells que encara creuen que la cultura no un és un pou on col·locar l’amiguet del col·le, la filla del capitost del partit o l’amant.
I així estem, emprant el sarcasme davant la indignació, mirant com es banalitza una institució històrica per satisfer un ego i una societat que menysté la cultura i permet que els governs continuïn fent-ne de les seves impunement.
Almenys tenim el conhort que això passa a Itàlia. Un país governat per la ultradreta i corrupte de mena. Un país ple d’art i de cultura.
Us imagineu viure en un país on la cultura i l’art no importessin a ningú, que es repartís el pastís sempre entre els mateixos i la majoria dels llocs directius fossin fills o amics d’algú? Seria insuportable, quina sort que no vivim a Itàlia.
