Xarxes de subministrament i agilitat

És sa que un sol país s’hagi convertit en el centre de producció industrial de tot el món? En un moment donat, semblava que escassejaven neumàtics d’hivern. Els aparells informàtics i electrònics que es venen a Internet se seguien anunciant, però no es podien encomanar perquè no tenien disponibilitat. A la Xina, el govern recomanava als ciutadans tenir estocs d’articles de primera necessitat a casa. Sembla que, en totes les economies del planeta, hom s’estava preocupant per les xarxes de subministrament.
Això, és clar, va en contra de tota la teoria productiva i industrial del moment. Aquest es basa sobre el fet que existeixen diferències entre diferents llocs geogràfics. Es pot tractar de diferencials de preus, la possibilitat d’aconseguir o no comoditats i matèries primeres o bé, com en el cas d’Andorra, una combinació de factors naturals i artificials. Sense les aigües termals, les muntanyes i la neu, tot el sector turístic de les Valls no s’hauria desenvolupat mai. Sense el diferencial fiscal amb els països veïns, el comerç detallista no ens hauria pogut prosperar. Així, el fet que hi hagi diferencials no és en si una cosa dolenta. Al contrari, és el motor del comerç en totes les seves variants, de béns, però també de serveis i turisme.
És per això que la degradació de les xarxes de transport i les dificultats per aconseguir matèries primeres o energia pot ser un trasbals important en aquesta època de postpandèmia. Pensem, per exemple, en el gas que s’importa a Europa i que serveix per escalfar les llars. L’incident del mercat portacontenidors al canal de Suez en va ser un dels signes premonitoris. Les mesures restrictives als ports asiàtics pel motiu de confinament s’estan notant a tots els nivells de la cadena de producció, i els seus efectes han arribat també aquí a Europa. Són tant per la seva exportació de productes acabats, com per la seva importació de matèries primeres, un fenomen que no deixa d’encarir els preus per a tothom.
Aquests fets haurien d’obligar les economies europees i d’altres països desenvolupats, o sigui, els països que són àmpliament consumidors i ja no gaire productors, a qüestionar un model segons el qual un únic país del món s’ha transformat essencialment en la central de producció industrial de tota l’economia. Aquesta hiperconcentració en un únic indret geogràfic pot ser sana? Només observo la quantitat de tones de mercaderies que fan trajectes de desenes de milers de quilòmetres per mar, i responc que no, no és una bona manera d’enfocar la futura sostenibilitat de l’economia mundial. La qüestió que se’ns planteja és si aquest fenomen és perjudicial per a Andorra. Naturalment, a curt termini els seus efectes no són agradables. A cap venedor li agrada haver de dir al client que no té el gènere que aquest busca i, en definitiva, es poden perdre vendes. Fins i tot dins l’àmbit personal, pot fer la diferència entre poder fer un regal concret aquest Nadal, o no poder-lo fer perquè manca l’objecte desitjat. Fins i tot, no poder disposar de peces de recanvi pot implicar haver de circular amb el vehicle en males condicions, amb el consegüent risc afegit per a si mateix i per als altres usuaris de la via.
A mitjà o llarg termini, però, haurem d’estar atents a l’evolució de la situació. Si s’hagués de perllongar, sense dubte caldria posar en qüestió una part de les bases econòmiques del nostre país. I s’hauria de preveure ja, sense perdre-hi més temps.
Per poder reaccionar a aquestes dificultats, com podem fer per escurçar les línies de subministrament? Qui hi ha, més a prop que la Xina, que ens pugui subministrar gènere per vendre i els altres productes necessaris per a la vida moderna? Segur que, de possibilitats, n’hi ha i se n’aniran construint més a mesura que Europa trobarà el seu interès a tornar-se a industrialitzar mínimament. Però caldrà tenir la iniciativa d’anar-les a buscar allà on estiguin. I és aquí que els comerciants més joves podran demostrar la seva iniciativa i tirar endavant els seus negocis amb visió de futur. No podem comptar amb les empreses més establertes ni amb les administracions per fer-ho. Els falta l’agilitat necessària.