Que vivim moments d'una polarització extrema no és una novetat. Fa temps ja que es va perdre el respecte per les opinions alienes i, encara que tot estigui disfressat per un mantell de tolerància, en la pràctica les coses són diferents. Si ho analitzem bé, ara mateix tot és o blanc o negre, o almenys, així pretén molta gent que ho sigui. Burquini sí o no. Israel o Palestina. Esquerra o dreta. La llista pot ser interminable, perquè aquest paràmetre l'apliquem a pràcticament tot.
El que més gràcia em fa és que aquesta manera de pensar hauria de ser més pròpia de la gent jove que, per l'excés normal d'hormones, tendeix a exagerar-ho tot i a plantejar els debats en termes de "amb mi o contra mi", com si la vida només fos qüestió de contrastos extrems i no de matisos subtils. Em sorprèn perquè avui és més la gent gran, que a aquestes altures de la pel·lícula hauria de saber per experiència pròpia que la vida és, probablement, una infinita escala de grisos, gairebé en un 90%.
I llavors comencen a predicar a tot volum un paradigma, que de tant repetir-lo, sembla que s'han acabat creient: tots hem de posicionar-nos sobre els grans temes que conformen la nostra quotidianitat. Llavors em pregunto quina és la raó per la qual algú pretén que jo em posicioni, tingui una opinió íntima formada sobre aquest tema. Per exemple, sobre el conflicte de Gaza. Perquè la meva conclusió és que l'única cosa que busquen és justificar el seu biaix de confirmació, perquè ja estan absolutament segurs que la seva veritat és l'única vàlida i el que esperen és poder sentir i proclamar si estem o no en el mateix bàndol. I això, de tolerància no té ni un polsim. Perquè si la comunicació funciona d'aquesta manera, el debat es ressent i moltes vegades perdem la possibilitat d'escoltar l'opinió d'algú que potser sap més que nosaltres.
Però això ja sabem que és l'últim que importa. Si alguna cosa vam poder comprovar els que ja tenim una edat és que ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents, en les pel·lícules i en la vida real. La base del Yin Yang que es troba en tot el que fem. Però clar, no tothom està disposat a acceptar les seves zones fosques i deixar de creure que són la reencarnació de la Mare Teresa de Calcuta. És més fàcil, com sempre, vomitar sobre les misèries dels altres. Això sí, la major part de les vegades, escudats en l'anonimat de les xarxes socials que, d'altra banda, utilitzen per a exacerbar el seu sentiment de justícia, creient que pel simple fet de pujar un post a Instagram sobre els nens que es moren a Gaza, el món canviarà.
La realitat és que tot continua igual o pitjor que abans, però ells se senten bé. Ara bé, no els demaneu a aquesta gent que en lloc de preocupar-se, s'ocupin de veritat, perquè la resposta que trobareu és el miratge que ells mateixos necessiten creure per a sentir que veritablement fan alguna cosa, simplificat en una frase: jo ja utilitzo les meves xarxes socials.
