Xiular...

Irvine Welsh, conegut per la novel·la Trainspotting, va parlar un dia del seu record favorit d’un Mundial de futbol. Va ser el Mundial de Naranjito, el 1982. Escòcia va caure al grup de Brasil, Nova Zelanda i l’extinguida URSS. En l’última jornada de la primera fase es va jugar la classificació contra els soviètics a Màlaga. Welsh va anar al bar d’un exjugador del Hilbs, l’equip del barri del port d’Edimburg. El partit va acabar amb empat i Escòcia va quedar eliminada. “Recordo que un dels nostres, Graeme Souness, no s’atrevia a passar la pilota, i un tipus al meu costat va començar a cridar-li: ‘Què fas, tros d’ase? Seràs bastard, tros d’inútil de merda’. Li vaig preguntar al propietari del bar: ‘I aquest boig qui és?’. I, saps què em va dir? ‘És Mr. Souness’. ‘El seu pare!’ En aquestes circumstàncies és difícil comptar amb el suport incondicional dels qui t’estimen. La crítica de vegades ve de qui menys t’ho esperes. És millor si ho tenim en compte. En plena mala ratxa, alguns dies sents cridòria reprovadora, et dones la volta i són els teus... Quina sorpresa! És la història de la nostra vida. Tots hem trencat l’esperança d’algú proper o vam acabar amb la paciència d’un pare o d’una mare. En ple partit no hi ha txecs en blanc. Alguna part de l’afició, quan el partit comença, deixa de dissimular. Podria ser la frustració. L’amor entranyable també té límits. No comparteixo xiular un rival ni tampoc un del meu equip, i menys en esports que no són el futbol, ja que els altres es diferencien dient que són diferents. Ni tampoc comparteixo xiular quan un rival fa una esmaixada perquè forma part de l’espectacle. En fi, el respectable és respectable, però el que és delicte és dir nazi a un nazi. Es veu que la resta de xiuladissa i les altres lindezes que s’escolten són ximpleries al costat de dir nazi a un nazi.