Faig un tomb per uns grans magatzems, a poc a poc perquè he de fer temps. No vull comprar res, per això miro i escolto el que vaig trobant. Bado (ben mirat badar s’ha convertit en un luxe). “Home is the starting of love & dreams”, diu el rètol imprès en una fusta decorativa a la secció de la llar. Buf, que profund per una simple tauleta per posar al rebedor. “Love the life you live”, llegeixo en una altra, més gran i també apta per decorar una casa moderna. Optimista, diria un coach d’aquests que parlen a la ràdio. Ja ho vaig captant, es tracta d’anar omplint casa teva de missatges de coach, escrits en anglès (això contribuirà sense cap mena de dubte a elevar el nivell d’anglès de la població i podrem anar pel món amb una fluïdesa que esparverarà). Interrompo l’observació dels lemes fashion perquè una encarregada està esbroncant una dependenta. Li ordena com ha de col·locar les coses i aprofita per fer-li retrets i més retrets. El to és d’aquella gent que pren poca fibra, d’aquella gent que està enfadada perquè és dilluns, d’aquells que ho posen tot difícil d’entrada, vinga pegues, vinga burocràcia mental, vinga entrebancs....

Potser l’encarregada s’hauria de comprar alguns d’aquells objectes de decoració i recórrer a una injecció de filosofia exprés: “Do more of what makes you happy”, podria triar, que és allà en una posella, moníssim. O també el seu marit li podria regalar una altra fusta: “You’re the bubbles to my bath.” No sé si funcionaria... Probablement trobaria un altre motiu per estar de mala llet.

La invasió dels lemes happy també ha arribat a les llibreries on exhibeixen tasses, agendes, llibretes i altres objectes per aixecar l’ànim de la gent. “El meu Cupido necessita un GPS”, diu en una tassa. N’hi ha de dedicades als millors pares, les millors mares, els millors tiets..., i així fins a l’infinit. “Mi poder favorito es poder estar contigo”, llegeixo en una altra.

Aniria a la secció de discos si hi hagués secció de discos (quantes en queden a Andorra: una?) i, com a antídot, xafardejaria Anda suelto Satanás, l’últim disc de l’Orquesta Mondragón (quins saxos, no és broma), tot un homenatge lúdic i boig als 80 i els 90. Gurruchaga explica en les entrevistes que li fan per recordar els 40 anys de la formació que ara, en temps de correcció política, alguns dels seus temes no es poden cantar.

Al carrer, ensopego amb una mare i un nen de 4 anys. Ella li diu coses maques, afectuoses. Al final, ell es planta, cansat, i li diu: “Mare, no em diguis més paraules d’estimar!” “No? I què vols que et digui?” Ell respon, decidit i convençut: “Caca, culo.” I riu, no para de riure.