No és fàcil escriure una columna sobre poesia perquè la gent la llegeixi fent el cafè el dilluns al matí. No és fàcil, a més, si la primera lectora de la columna, ja el diumenge a la tarda, serà la poeta que ha escrit el llibre, perquè també és la lingüista que corregeix els textos del Bondia que ara esteu llegint. Això sí que no deu ser fàcil, perquè la fauna i flora que escrivim en aquestes pàgines, cadascú amb les seves dèries, obsessions, tics, repeticions i temes preferits, li devem fer bastant mal de cap i una mica de mal d’esquena. 
No és fàcil escriure sobre Yuriko, per això confesso que ho he anat ajornant des de fa setmanes. No perquè sigui un llibre difícil, que ningú s’espanti, no ho és ni molt menys, és poesia tranquil·lament per al gran públic, amb imatges potents, a vegades pertorbadores, a vegades sorprenents. Simplement no és fàcil estar a l’alçada en l’estil i en el to. Qui pot triar i escriure paraules sobre aquests poemes, després d’aquests poemes? 
Des del primer moment, des d’aquella presentació al maig a La Trenca amb la Mercè Aznar i l’Eva Arasa, Yuriko ha estat sinònim de pau, sensació de pau. Aznar, en públic, parla poc i parla molt fluix, però quan escriu, diu molt i escriu molt fort. “Era un col·lapse de sensibilitat, no apta per a la vida terrestre” diuen els versos dedicats a la dona del bosc. No cal triar noves paraules, potser és això. 
La poeta que parla a Yuriko, que és nom de personatge llegendari, de ninja ombra del tigre, i també de princesa imperial del Japó, o cap d’aquestes coses, està obsessionada a mirar. Mira el món, el mar, el desert, la lluna, ho mira tot intentant entendre alguna cosa. Es pregunta per l’existència, pensa en la mort, en les morts, parla de maternitats tristes, de dolor, d’amors que s’acaben, del temps, però també planxa. Sent tristesa i sent angoixa, però, de cop, s’atura, toca de peus a terra i continua endavant. No vol drama ni, encara menys, melodrama. “Massa Almodóvar, potser. Massa Almodóvar”, escriu. 
Yuriko és una reflexió sobre la vida, però no embafa ni es perd en excessos i transcendència. És essència i naturalitat, un regal per al lector. La veu d’aquests poemes mira, sent, viu i ja està. I això no és poc. 
Mira i sent a través de la dona del mercat i el seu fill, el nen disfressat de Spider-Man, de la dona del bosc, de la dona trista, l’home del desert, l’home de l’auró japonès, l’home que no dorm, un anell i les paraules. I de les nenes d’ulls blaus, de la sirena de fusta i de desenes de detalls i matisos, d’elements petits i, aparentment, insignificants. I parla a partir de detalls d’allò més petits que ens porten a allò més gran i profund. La poeta es pregunta per l’existència i, després, ens fa notar la sensació de l’escuma del sabó de rentar plats. Mirades, paraules i sensacions, com la sensació de pau.
“Era un col·lapse de sensibilitat, no apta per a la vida terrestre”.