Recordaran els més veterans –i els més joves n’han sentit a parlar a dojo aquests dies– aquell escàndol que van provocar Las Vulpes cantando Me gusta ser una zorra a la televisió pública espanyola, episodi que va acabar amb la dimissió del director de l’espai, el ja desaparegut Carlos Tena. Què ha canviat entre aquella polèmica primigènia i l’actual Zorra eurovisiva? Per a servidora, l’edat. Però era aquella també una Espanya –he de dir aquí també Estat espanyol?– jove, una societat que s’alliberava, així que molts interpretàvem la tornada poc subtil en clau contracultural, mentre que avui la cançó eurovisiva ens sembla senzillament una ordinariesa. Pensàvem que ja no tornaríem a suportar aquell horror estètic que van ser els vuitanta i, ja veiem, l’estètica poligonera triomfa. Amb la diferència que si aleshores la produïen els aires de llibertat, ara està fomentada des d’unes televisions que han fet bandera de la barroeria.
Y en estas, amigo Sancho, que seguim sense saber si són gegants o molins, en aquests temps que serien delícia de sofistes perquè podem argumentar una cosa i la contrària. Fa quatre dies ens posàvem les mans al cap perquè en un ambient també molt festiu tot ell uns bèsties cridaven putes a les companyes, mentre que ara he de cantar-me que soc una zorra a ple pulmó per places i carrers i és el rien ne va plus de la lluita feminista.
A la perplexitat se li acumula perplexitat quan comencem a rebre invitacions per al 8 de març, de vermuts i altres actes ludicofestius “no mixtos” adreçats a les amiguis. Em pregunto si el moviment feminista (o part) no està fent caricatura de si mateix. Em representen? Uf!
