No sembla mal propòsit per començar l’any: trobar una mica de calma entre tant tràfec diari. Onze minuts, si més no, ho aconseguiran amb ‘Jacques’, el curt fotogràfic de Jean Luc Herbert (es pot veure a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=4UDuRZcREdk) 

De la fotografia a la imatge en moviment?
No és pròpiament cine, tot i que us aconsello veure-la en una pantalla ben gran, perquè he emprat la tècnica del cinemascop. Però jo segueixo sent fotògraf, no cineasta. Segueixo el meu camí, però és un treball de fotografia. 

...?
L’he treballat com treballo la fotografia, amb una màquina específica, això sí. Són plans fixos i és el que jo vull: avui en dia tot va súper ràpid, però no és la meva visió del món. Vull tornar a una visió de quietud, fins i tot en l’ús que he fet de la tecnologia. Però a mi tant moviment em cansa molt. 

Ens deixa exhaustes.
Vull tenir una visió del present, però també del passat alhora. I com es transmet a través de la pel·lícula?  A través del mateix protagonista, un home amb unes idees molt senzilles, una persona gran, jubilada, que va al seu ritme i cada moviment en ella és lent. 

Cosa que hem perdut.
Però aquí, d’imatge en imatge, tens temps per assimilar allò que veus. Jo segueixo treballant amb la meva llum, el meu blanc i negre i aquesta mirada una mica més ampla, un horitzó gran...  

El protagonista...
En Jaume Casenove, que va ser mestre d’escola i ara és un dels meus alumnes de les classes de fotografia que faig aquí, a Ordino. Un dia em va convidar a la seva borda, i hi havia una bicicleta molt antiga, plena de pols, amb òxid... Havia estat del seu avi, que era carter. Per cert, que també es deia Jacques. Vaig tenir de seguida la seguretat que havíem de fer alguna cosa. 

Una oportunitat així...
Em va venir al cap Robert Doisneau i el film Jour de fête, de Jacques Tati. També en la trobada que ells dos van tenir i de la foto que Doisneau va fer de la bici de Tati. 

Queda reflectit al film. 
També em va interessar el torn que té a la borda, que li fa de taller. Són imatges del passat que compten molt per a mi i he volgut tornar a donar vida a aquest passat que es perd. 

Els espectadors...
Es va estrenar a Ordino, en un passi públic, i la gent destaca aquesta idea de tornar a un ritme més tranquil, més humà en definitiva. 

Estem tan accelerats!
Hem de viure la vida d’avui, no ho podem evitar, no podem viure en el passat. Però la pel·lícula són onze minuts. Poca cosa, i ça fait du bien, m’han dit els que l’han vist. És un regal que m’agradaria fer-vos.