L'art de Celia Abdi es fonamenta en la resina epoxi, un material poc habitual però que presenta resultats espectaculars. Les seves obres són abstractes, i la seva font d’inspiració és, especialment, la naturalesa.

Com arriba al país?
El març passat vaig fer una exposició aquí a l’Art Lab, que hi va estar un parell de mesos i va anar molt bé. Llavors em va sortir l’oportunitat de poder treballar a la galeria, i no m’ho vaig pensar dues vegades! És una gran oportunitat poder tenir un altre punt de vista de l’art.

I el seu art, com el descriuria?
La veritat és que he provat moltes tècniques diferents, i sempre he tingut aquesta mentalitat més disruptiva, de voler destacar. Finalment vaig descobrir la resina epoxi i em va encantar. 

És molt peculiar!
Però quan vaig començar amb la resina, ja fa més de sis anys, volia fer alguna cosa diferent del que es veia. Normalment acostumen a ser formats més petits, i jo em vaig atrevir a fer-ho més gran.

Té alguna formació artística?
No, i soc l’antítesi de l’artista que ha sortit de Belles Arts i que té una metodologia en concret. He après de manera autodidacta, provant i provant fins que surt el que realment vull. Sense cap mena de criteri de si ho estava fent bé o malament.

Prova i error!
Però amb el temps he entès que aquest era l’avantatge que tenia, que el meu art és molt i molt meu, molt instintiu, i la resina em va captivar perquè és un material molt únic.

Es pot veure!
Està formada per dos components: la resina en si i el catalitzador, que és el que fa que s’endureixi. Primer és molt líquida i és quan la pots treballar, i a mi m’agrada fer-ho d’una manera més fluida, deixar-me portar.

No segueix un pla preestablert?
No, no! Primer sí que tinc una idea al cap, però la vaig materialitzant sobre la marxa. Tot i que de vegades no en tinc cap, i és quan començo a treballar que se m’acut. No faig esbossos, no en ser fer. Prefereixo el descontrol!

I tarda molt a assecar la resina?
Són unes 24 hores per capa, però tens una hora des que l’apliques per treballar-la. Hi ha obres que pots estar  una setmana o dues. O més! Però és bo deixar-li espai a l’obra. Donar-li temps. Ja que penso que és la manera que tingui ànima.

Veig que segueix una paleta de colors en concret.
Acostumo a utilitzar blaus, verds, però sempre hi poso un toc de daurat. És com aquella llum permanent, com el sol, que sempre hi és. A més, també li dona un toc elegant.

I en què se sol inspirar?
Sobretot en la naturalesa, ja sigui el cel, el mar, les muntanyes... Però el procés és més aviat emocional, vaig fent el que sento que em diu l’obra.

Entenc.
També, depenent de l’estat d’ànim que tinguis, pot sortir una peça més acolorida o més fosca. Però sempre hi ha el toc de daurat. D’esperança!

I com va entrar al món de l’art?
Com et deia, no vaig estudiar Belles Arts, sinó Administració i Direcció d’Empreses. Tenia una feina bona i estable, però un dia vaig pensar, “això és el que m’espera la resta de la meva vida?”.

Tenia aquell neguit a dins.
Exacte. Tenia 25 anys i em vaig dir: “ara o mai”. Millor quan ets jove, tens estalvis i pots fer més el “burro!” (riu). Així que em vaig llençar a la piscina, i ha sortit bé!

I com van ser aquells inicis?
Una mica complicat, la veritat. Ningú em va ensenyar mai a emprendre, no coneixia el sector ni a altres artistes. No tenia contactes...

Ja.
A més, també vaig patir la famosa síndrome de l’impostor. Em deia a mi mateixa: “no he estudiat Belles Arts, a qui vull enganyar?”.

Acostuma a passar...
Però era un conflicte intern, ja que molta gent em deia que els agradaven les meves obres. Així que ràpidament vaig començar a moure’m per xarxes socials, que són molt útils per als artistes. És una immensa galeria online, no depens de terceres persones per mostrar la teva obra i pots arribar a tot el món!