Carla Canturri, doctora en enginyeria i  assessora de recerca a l’empresa Cetim Matcor, a Singapur, oferirà dissabte la ponència central de la quarta trobada d’investigadors d’Andorra

Per investigar cal agafar l’avió.
Depèn de quin camp, és clar. Però és cert que per a la recerca en universitats, Andorra té un camp limitat i en l’àmbit privat encara ho és més. Així que sí, la major part de vegades cal marxar. 

A Andorra sembla lògic, a països com Espanya es planyen: mal pagats, els estan expulsant, es diu.
No només això: de fet, les carreres científiques, sobretot al principi, s’han de basar en la internacionalització. Es dona molta importància que la gent vagi fora a fer estades durant el doctorat, i hi ha places, i justament a Espanya, a les quals només es pot optar si pots justificar que has fet el doctorat en un altre lloc que allà on optes, o on demanes beques. 

Entesos. 
Per tant, sí, marxes per necessitat, però també perquè és una manera d’enriquir la teva formació. 

I perquè allò del científic geni tot sol al laboratori és passat, ara sou equips pluridisciplinaris que es diu.
També, també. Sobretot en enginyeria, que estem molt a prop de la indústria. És recerca bastant aplicada. 

La seva trajectòria...
Jo soc enginyera industrial, em vaig decantar cap a la part mecànica i de materials. Vaig fer un doctorat d’enginyeria aeronàutica a Londres, a l’Imperial College, on vaig fer el projecte final de carrera i el doctorat. 

I després...
Vaig fer un postdoctorat a Rolls-Royce. Novament en recerca sobre materials: aeronàutics, per fer motors... Ens centràvem en trencament de materials. Em donaven una part d’un avió, per exemple, i jo havia de dir com s’havia trencat. 

Ah! Vigilar la nostra seguretat. 
En aeronàutica són molt conservadors, i amb raó, però a vegades es peca per massa. Es fan materials molt molt resistents, i nosaltres intentem arribar que si es fa una fissura no es trenqui tot, que es propagui de la manera més lenta possible i es pugui detectar entre dues revisions. 

Quan pugi a un avió, que em fa por, m’encomanaré a vostè.
Per la seguretat treballem, sí, sí. 

Continuem amb vostè. 
Doncs després vaig marxar ja a Singapur, fa ara nou anys. Treballem en nous materials per substituir per exemple la fibra de vidre, que requereix molta energia per fabricar-la, per fibra vegetal. 

La nostra capacitat per preguntar sobre el tema arriba aquí. Li preguntarem sobre treballar en un entorn tan llunyà culturalment. 
Singapur és molt internacional. Tens equips que estan acostumats a treballar internacionalment. Jo treballava amb gent del Vietnam que havien estudiat a Bèlgica, o la meva cap, és de Singapur però va estudiar a Anglaterra. Tots ens hem mogut molt. Trobem un punt intermedi on tothom funciona i funcionen bé els equips. 

Petites ONU. Ja podríem la resta aprendre de la ciència també en aquest sentit, que no ens entenem gaire. 
Crec que sí. Sí, sí. Et canvia la perspectiva sobre les cultures. Hi ha coses que no entens, però quan les poses en context ja les veus d’una altra manera.

La vida quotidiana?
És un país hiperdigitalitzat. Per exemple, per fer tràmits administratius, tot és molt, molt, molt àgil. Tens un número que t’identifica i una contrasenya i amb això pots fer-ho tot. Facilita molt la vida. 

Amb l’apagada que van tenir a Espanya, sort de la vida analògica. 
També és cert, vaig estar al cas. 

Per la resta...
M’encanta, menjo de tot, per exemple, i m’agrada aquest punt d’aventura d’haver marxat. 

El futur?
Ni idea, depèn d’allà on et surten les oportunitats. Més això que voler anar a un lloc o un altre.