I si Bach i Haendel s’haguessin trobat? Aquest és el punt de partida de ‘Un encontre que no fou’, una proposta que la Cadí Orquestra de Cambra i Teatral 260 estrenaran el proper dia 28

Vostè dirigeix la peça i dona vida a Haendel. 
És un projecte que  ve de lluny. Vaig muntar l’obra ja fa molts anys a Andorra. Bé, l’obra de teatre original, que és d’un musicòleg, Paul Barz, traduïda al català per Feliu Formosa amb el títol Sopar a quatre mans. Es va imaginar aquesta trobada entre dos genis que mai no va tenir lloc. La ficció situa l’encontre l’any 1747, amb motiu de l’admissió de Bach a la Societät der Musikalischen Wissenschaften. 

Situats. 
És un text que està molt bé, bastant càustic. La companyia  Som-hi Teatre el vam fer a Andorra, però ara no farem l’obra sencera, sinó que hem triat uns fragments, molt interessants, que aniran enllaçats amb els fragments musicals que tocarà l’orquestra, dirigida per  Eugeni Sokhatskyy.

Sona molt bé, mai millor dit.  
L’obra la vam presentar a Barcelona, a Sant Andreu, al seu moment, i a Andorra també vam fer aquesta lectura de fragments intercalada amb música en directe. 

La idea de tornar-hi... 
Sorgeix de converses que vam tenir amb en Joan Cerqueda, quan presidia l’Associació Orquestra Cadí. Ara la junta ha canviat, però mantenim la col·laboració.  

Joan Hernández farà de Bach.  
Sí, sí, ja ho havia fet a Andorra, així que coneix molt bé l’obra, ens compenetrem molt bé, portem molt de temps col·laborant. Nosaltres hem treballat la nostra part i l’orquestra la seva. Ho hem fet molt senzill, perquè no s’afegís la complexitat d’organitzar el treball de dues entitats diferents. Tot i que si això va bé, i estem segurs que sí, ho repetirem sens dubte. Per això text i música s’alternen. 

Estrena el 28 i segona funció el 4 de febrer.  
Efectivament. Que el públic tingui dues oportunitats de veure aquesta col·laboració entre dues entitats de la Seu, que crec que és molt positiu. 

Teatral 260 està en ratxa.  
A tope, sí. Ens hem ajuntat quatre persones amb moltes ganes de fer, que sempre hem treballat en coses artístiques, molt inquiets. En Joan Cerqueda i jo, amb l’Isidre Domenjó i l’Andreu Campillo. Tots quatre estem en un moment vital que ens permet treballar molt a gust, amb experiència, estem de tornada de moltes coses...

El nom, per cert? 
Perquè el nostre territori és aquest marcat per l’eix d’aquesta carretera. Vam pensar que ho definia bé. 

Amb ‘L’home de la Torre del Peu’ la van encertar.  
Sí, sí, n’estem molt contents. El que més ens satisfà, a banda de l’assistència, són els comentaris de la gent, a peu de carrer. Ens han comentat positivament tant el text com la música, l’espai... tot. Ens esperona a continuar. 

Continuarà voltant.  
Sens dubte, pel seu territori natural, ja es va muntar amb aquesta intenció; però tenim també un objectiu: a veure si aconseguim que sigui un text de lectura escolar. És una part important de la història de la Seu, al canvi de segle, amb Josep Zulueta. 

Més projectes? 
Hi treballem, tenim idees, però per anar fent i estrenar el 2027. Està molt a les beceroles i no en volem parlar. 

Coincideixo sovint amb l’Andreu Campillo: li estiraré de la llengua.  
Li haurem de dir que vigili, doncs.

Per acabar: les arts escèniques a la Seu fan xup-xup, però falta un escenari, oi? 
Hi ha moviment i cal l’escenari, sí. Però mentre arriba, hem demostrat que Sant Domènec, amb alguna inversió tècnica, és molt aprofitable.