Els han dit mai a casa que escatainen massa? Doncs ara podran aprendre a fer-ho a consciència. Xixo Luthier en farà un taller, al Contradans

Un taller d’escatainar com les gallines!
Jo em dedico a fer instruments, ja saben, i hi ha eines que fa temps que s’han deixat de fer, jo les recupero, com un aparatet que consisteix en un pot de fusta amb una membrana de pell de cabra i amb un fil. Quan llisques per damunt de la corda, com si fos un violí, sembla com si fos una gallina. 

D’on traurem la pell de cabra?
Bé, jo ja portaré tot el material. Jo faig timbals i en faig servir.  

A casa a servidora li diuen que escataina massa. 
Doncs vine a fer el taller i te n’emportes un i ho faràs a consciència. 

Com és que un enginyer acaba fent de luthier?
Com ho sap això? [Riu] Sí, vaig fer d’enginyer vint-i-cinc anys i fer instruments era el meu hobby. I  tocar. Però un dia ja n’hi va haver prou i aquí estem. 

Dona per viure?
Si fas les coses ben fetes, per què no? De qualsevol cosa es pot viure si en tens ganes. Hi ha gent que viu de fer vídeos de YouTube, oi?

També té raó. 
El cas és que l’instrument estigui ben fet, que soni com ha de sonar, que no sigui difícil de tocar... Tu has d’anar evolucionant. Jo, com que ja hem explicat que soc enginyer, he col·laborat en estudis al Laboratori de Vibracions de la Universitat Politècnica, fent estudis sobre el flabiol i altres instruments. I no soc l’únic constructor que hi va. 

Caram! Alta tecnologia. 
Has d’intentar evolucionar, perquè l’instrument soni molt bé i que sigui fàcil de tocar. Alguns costen molt de tocar... Quan vaig començar a tocar la gralla era un instrument infumable. En canvi, avui en dia pots fer-ne un concert d’hora i mitja sense parar. 

És a dir, que d’una gralla de fa vint anys a ara, la cosa ha canviat. 
Vint anys, no, quaranta, que jo tinc seixanta-dos. Quan jo començava, que tenia vuit anyets, les gralles costaven de tocar, no estaven afinades, les canyes eren molt dures... S’ha modificat tot, fet que l’instrument estigui més afinat. A part, el so també és més dolç. I diem la gralla, però amb tot igual: en el sac de gemecs, per exemple, abans només sonava un bordó, dos com a màxim, i ara sonen tots tres, equilibrats. També el flabiol i la tarota estan pensats perquè sonin i se sentin quan toquen amb l’acordió diatònic... Han d’estar correctament afinats. 

Calia un enginyer per tenir l’Stradivarius de la música tradicional. 
Tampoc no ens passem. He aprofitat el que sabia per anar fent cosetes. Hi ha qui té oïda musical i són referents en la construcció d’instruments, també ells van modificant, innovant. No cal ser enginyer, no. 

No hi ha molt luthier tradicional. 
No, molts no som. Jo faig tots els instruments tradicionals catalans. N’hi ha que només fan gralles, o sacs, o de percussió... Algú que es dedica al flabiol. Que facin tot el ventall és difícil, en principi, només jo. També em demanen instruments d’altres països. 

De la demanda d’instruments es pot inferir la salut de la música d’arrel.  
Instruments de vent no se’n demanen gaires, si més no a mi. Potser perquè són més cars o perquè hi ha més constructors. Pel que fa a la percussió, me n’encomanen més potser. Per a colles de diables, les tradicionals porten quatre tabals. 

Vostè va començar per necessitat.  
Volia tocar la gralla, de petitó, però a casa érem cinc germans i no hi havia diners per a tot. Així que vaig pensar que ja me la feia jo. Un amic tenia un taller de torneria a casa, del pare o l’avi, i ens hi vam posar. Vam haver de fer fins i tot alguna eina específica, que no venien enlloc. 

Apuntava maneres.  
Quan sortia a tocar la gent em preguntava qui havia fet la gralla. Jo mateix! Sonava bé, molt afinada, i em demanaven si no faria una per a ells. Al final m’hi vaig posar. Després la tarota, el flabiol... 

Fins a fer-ne l’ofici.  
El 2010 hi va haver unes retallades molt fortes a la Generalitat. L’Artur Mas va fotre fora molta gent, entre els quals a mi, que sempre havia estat una mica rebel, una mica trasto, i quan una cosa em semblava injusta la deia. Així que... Buscant feina en aquella crisi tan gran, no hi havia més feina. Vaig provar i vaig arribar en el moment: un constructor de BCN em va passar contactes. I m’ha anat prou bé. 

Feliç?
Treballes en allò que t’agrada i dediques més o menys hores segons els encàrrecs i me’n surto. Feliç, sí.