Potser la clau no és oposar-nos-hi, sinó aprendre a caminar al seu costat, deixant que ens transformi mentre descobrim noves oportunitats pel camí.
Vivim en una cultura que rebutja el pas del temps. Busquem fórmules per conservar la joventut, per mantenir vincles que potser ja han complert el seu cicle o per evitar el dolor que acompanya el canvi. Però en aquest intent de retenir el moviment natural de la vida, generem una tensió profunda: voler aturar el temps és, en el fons, negar la vida mateixa.

Acceptar la impermanència és una de les tasques més complexes i, alhora, més alliberadores de l’ésser humà. Tot canvia, tot passa, i res no roman igual, per molt que ens hi aferrem. Aquesta veritat, aparentment senzilla, desperta sovint por, nostàlgia o tristesa. Però també pot obrir la porta a una relació més amable amb nosaltres mateixos i amb el món. Quan ens aferrem al que va ser –una etapa, una relació, una versió antiga de nosaltres– ho fem per protegir-nos del buit que deixa la pèrdua. Tanmateix, aquesta resistència només prolonga el patiment. Ens quedem atrapats en el “com hauria de ser” i ens allunyem del “com és”.

Aquesta relació amb el temps ens posa sovint davant del repte d’acceptar que ja no som qui érem, que algunes oportunitats no tornaran i que certes persones han seguit altres camins. Reconèixer-ho no és un acte de resignació, sinó d’honestedat i maduresa. Ens permet continuar creixent des del que encara és viu i present. Aquesta capacitat d’adaptació, que en psicologia anomenem resiliència, ens ajuda a transformar la pèrdua en aprenentatge i a obrir espais per al renaixement.

Acceptar el pas del temps no és una renúncia, sinó una forma d’alliberar-nos del control que mai no hem tingut. És permetre que la vida segueixi el seu curs, confiant que cada experiència, fins i tot la més dolorosa, té el seu propi ritme i sentit.

El temps no només erosiona; també cura i ensenya. En els processos de dol, per exemple, no es tracta de “superar” el dolor, sinó de donar-li un lloc, d’integrar-lo fins que es transformi en record, en aprenentatge o en gratitud. De la mateixa manera, els processos de creixement personal demanen paciència. En una societat que exalta la immediatesa, aprendre a esperar esdevé un acte de salut mental.

Donar-nos temps és una forma de cuidar-nos. La ment i el cor no sempre avancen al mateix ritme, i aprendre a respectar aquesta asimetria forma part del nostre desenvolupament emocional. Hi ha canvis que necessiten espai per ser entesos, ferides que només cicatritzen quan deixem d’exigir-nos i comencem a escoltar-nos. Quan confiem en el ritme de la vida, descobrim que el que anomenàvem impàs és, sovint, un moment de transformació silenciosa.
Quan acceptem que res no és per sempre, valorem més profundament allò que sí que hi és, aquí i ara. Ens tornem més conscients, més agraïts i, paradoxalment, més lliures. Viure amb el temps és deixar anar la pressa per arribar i la por de perdre, és aprendre a fluir amb els ritmes naturals de la vida.

És permetre’ns canviar, envellir, deixar anar i tornar a començar. És reconèixer que cada instant, precisament perquè és fugaç, mereix ser viscut amb plena presència. La joventut, els vincles, les oportunitats o fins i tot les certeses són efímeres, però en aquesta transitorietat resideix també la bellesa d’existir.
Acceptar la impermanència no ens pren estabilitat; ens la retorna. Perquè, quan deixem de lluitar contra el pas del temps, comencem realment a viure dins d’ell amb més serenor, més saviesa i més obertura cap al que encara pot arribar.