Així es forgen les carreres

A la pantalla figura que és un Spitfire però a la realitat es tractava d’un Yakolev 52. Un avió rus de la Segona Guerra Mundial, model autèntic, amb una aterridora vibració constant i la necessitat d’encomanar-se a totes les deïtats per sobreposar-se a l’experiència. En tan poc atractiu aparell es va enlairar Isak Férriz per donar més veracitat a la narració de Wolves (Llops), aquell curt de l’encampadà Àlvaro Rodríguez Areny amb què el molt incipient cinema andorrà es va escolar en pantalles amb tant de prestigi com les del festival de cinema fantàstic de Sitges. A bord de tan poc fiable aparell s’ho va passar prou malament, recorda el realitzador, per a qui l’anècdota resumeix el tarannà actoral de Férriz, un dels valors amb més projecció per al cinema que hagi sortit d’aquestes valls (amb permís dels Cartes i Casamajors). Ara fa un important pas endavant amb Libertad, sèrie i pel·lícula d’Enrique Urbizo per a Movistar Plus, on exerceix de bandoler (novament, i en un rol que li dona sort: va ser Serrallonga el seu primer paper protagonista). Tornant a Urbizo, ja va estar a les ordres del director basc a Gigantes, on  interpretava un d’aquells dolents fins a la medul·la, al costat de José Coronado. 

Tornant a l’aventura proposada pel jove encampadà, Rodríguez Areny li va dir durant el rodatge “a Igualada hi ha uns avions d’aquests que fan piruetes, i em va dir que sí de seguida”. No va ser per a l’intèrpret una grata experiència, perquè no només va haver de vèncer la por, sinó que també es va marejar. Ni parlar-ne de repetir-ho, però va aguantar el tipus el temps suficient per garantir que l’escena quedaria rodona. “Això és el que diferencia algú que és gran”, conclou el director. I ja una prova de valentia, admet, va ser que s’involucrés en el projecte de tan novell realitzador. De generositat també: fer un cop de mà a algú que comença... i sense percebre ni un euro. Així és com es forgen les amistats i així és com es forgen les carreres. 

Que Férriz (Andorra la Vella, 1979) es decantés per la interpretació va tenir molt de coup de foudre, explica quan li pregunten pels seus inicis: alumne del Sant Ermengol, va ser a l’escola on va presenciar la funció de teatre (una companyia de Puigcerdà) que el faria decidir el seu destí. Va provar com se sentiria ell sobre un escenari i en acabar la secundària es va inscriure a l’escola barcelonina de Nancy Tuñón. 

Els primers passos com actor ja van tenir molt de risc (i molt de provocació), amb la companyia Teatre Invisible, una colla que es posava a prova amb agosarades performances de carrer. Després de transitar per escenaris teatrals, va arribar Laberint d’ombres, serial de Televisió de Catalunya que va fer entrar el seu rostre a tantes llars. Després vindrien aparicions a Física o Química, Águila Roja o Compañeros. 

Malgrat la infantesa i primera joventut passats a Andorra, Férriz es confessa també gracienc de cor: els pares s’havien instal·lat al Principat el 1975 però els avis (ell era pescador i ella tenia una parada al mercat de la Barceloneta) continuaven vivint al barri barceloní on ell passava tots els estius. 

Per Andorra ha mostrat aquesta deferència amb els orígens, aquesta solidaritat expressada en actes: el suport als inicis de Rodríguez Areny n’és bona mostra. “És encantador, una persona superpropera i molt oberta”, el considera. “Me l’aprecio moltíssim perquè m’ha ajudat molt, es va bolcar al cent per cent”. Qui l’ha acompanyat o coincidit en la seva trajectòria professional hi coincideix: un paio superprofessional i que treballant planteja zero problemes.