“Al ‘Blood Bowl’ subornes l’àrbitre o el públic pot apallissar un jugador”

Quan tot es torna virtual, líquid, inconsistent, ells tenen una afició que aposta per allò que es pot tocar, que té corporeïtat, que és totalment analògic. Jan Crespo coorganitza un torneig de ‘Blood Bowl’. No saben de què va? 

‘Blood Bowl’: sona a xinès. 
És un joc de taula que bàsicament simula un partit de futbol americà entre races d’éssers fantàstic, com ara elfs, orcs, nans, etcètera.

D’on surt aquesta barreja? 
Als vuitanta el va crear una empresa Games Workshop, la del War Hammer, el war game per excel·lència. És una mena de joc de taula amb esperit de sàtira del futbol americà. De catxondeo si vols dir-ho així. 

Sí? 
Hi ha personatges que són molt bèsties, d’altres que són tan baixets que no podrien jugar en realitat: els nans, tan petits i rabassuts no poden córrer, mentre que els elfs són molt ràpids però molt fràgils... Hi ha moltes combinacions. Cada jugador crea el seu equip. 

Com al pati del col·le.
Més o menys, més o menys. Cada personatge té unes habilitats segons el rol que compleix sobre el camp: els jugadors estrella, els que fan la funció de bulto: els àgils, que han de marcar; els passadors...

Doncs escollir sempre els millors! 
Però tenen valoracions: cada jugador té un milió en monedes al principi del partit per fitxar. Aleshores crees la teva estratègia de joc: personatges lents i resistents per defensar o àgil per marcar. 

Quin seria Messi?
No, no hi ha cap Messi. De fet, els creadors del joc han posat personatges molt limitats, amb característiques dolentes per a aquest esport: algú de metre noranta i trenta quilos de pes...

Futbol americà, aquí ens és estrany. 
És més aviat l’excusa. Però és molt vistós, jugues amb una armadura, pots placar qui vulguis, no com al rugbi, que és molt honorable, les lesions són greus... Doncs totes aquestes regles les agafa aquest joc, les retorça i fins i tot pots arribar a matar el contrincant. En una lliga un personatge tan bo, en què havies invertit molt, de cop i volta te’l maten. 

És un clàssic?  
Històricament, l’empresa el va crear com una cosa molt anecdòtica i el va abandonar. Però hi havia una base gran de fans, que el van cuidar, el van fer evolucionar, fins que l’empresa va pensar que era bon negoci reprendre’l. 

El punt satíric fa per l’èxit? 
Tens l’opció de subornar l’àrbitre o el públic pot apallissar un jugador... Fins i tot un aficionat pot sortir al camp i jugar. Coses que no passen en la realitat. 

No diria jo pas tant. 
També tens raó. Per desgràcia. 

Tu en particular, què li trobes? 
Soc molt aficionat als war games en general, però aquest es juga amb poques miniatures i té un component molt tàctic: com que tens poques miniatures, has de pensar molt bé què fer-ne. És, salvant distàncies, com uns escacs, amb daus. 

Tot és tan virtual i aquí, en canvi... 
Hi ha la versió virtual i moltes lligues es fan així perquè és més pràctic. Però el format físic permet veure les miniatures del rival, si les ha pintat amb carinyo... 

Surts amb la fillola a la foto: jugueu també junts? 
És un joc senzill i hi ha criatures que juguen, però és cert que ara prefereixen els videojocs. No és fàcil enganxar-los. 

Recordo Juegos Reunidos Geyper. 
Sí! També els tenia. Però el Blood Wall té un punt més d’estratègia. Sembla senzill però aprofundeixes i és complex. 

És per a llestos. 
No sé si per a llestos, però cal dedicar-hi temps. No és un parxís. 

No hem parlat del campionat.  
Hi ha temps: és el 26 de febrer a la tarda, al BGame, amb patrocini de Zero Latency. Vuit jugadors. Però pot venir gent a treure el nas i mirar. I es retransmetrà per un canal de Twicht.