Josep Maria Escribano. El pianista i director de la Temporada de Música proposa un viatget a la Belle Époque, a Montmarte i al Moulin Rouge finisecular. Aquest vespre, a les vuit, al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany (CAEE).

Molt ‘belle’, però el que m’evoca aquella època és absenta, sífilis, prostitutes i artistes popes com rates.

És que no tot són flors i violes, a la Belle Époque. Té una cara B que també repassaré.

Doncs el cine l’ha idealitzat.

Probablement, perquè ens n’ha ensenyat quasi sempre la part més frívola i llaminera.

Triï: 'Moulin Rouge' o 'French Can Can'?

Totes dues són extraordinàries, i Jean Renoir és un dels grans directors de la història del cine, però Moulin Rouge ajuda, crec, a fer-se una idea molt aproximada d’aquella època extraordinària.

I entre Zsa Zsa Gabor i Maria Felix?

Zsa Zsa Gabor, sempre, i com Jane Avril és insuperable. Va ser un mite de la meva adolescència. 

Ni cal que li demani per Nicole Kidman, doncs.

Atenció, que ho fa molt bé, però la veig d’una forma més objectiva, sense les ulleres que converteixen una dona en mite.

Diu que tenia una llengua viperina.

Tu diràs: “L’única profunditat que els homes volen de les dones és la de l’escot”. Què et sembla?

A l’alçada de Mae West.

Home, estàs parlant de la reina indiscutible de la rèplica demolidora. Per no quedar-me en el de sempre: “Això que portes a la butxaca, és una pistola, o és que t’alegres de veure’m”. Aquí va una altra resposta antològica: “Que hi ha deu homes esperant-me a la porta, dius!? Feu-ne fora un, que estic cansada”.

Zsa Zsa Gabor tenia un humor més blanc.

“Vull un home que sigui amable i comprensiu. És demanar-li massa a un milionari?” Però tampoc no està malament, eh?

Tornem a Montmartre. Toulouse-Lautrec i Jane Avril s’han endut la fama. Justament?

Acostuma a quedar en un segon terme la Goulou, grandíssima ballarina de sopenom revelador: la Golafre, i no només en el sentit gastronòmic. Però n’hi va haver més. La Bella Otero, que era gallega, i Mistinguett, un dels mites de la Belle Époque. Per cert, es diu poc, però el Moulin Rouge va sortir de la iniciativa d’un català.

No foti! Com se n’assabentin els de l’Institut Nova Història!

Doncs així és. Es deia Josep Oller Roca, i ja havia aixecat l’Olympia amb un soci, Charles Zidler. Nascut a Terrassa el 1839, als tres anys la seva família es va instal·lar a París, així que era francès a tots els efectes. Però té la seva gràcia.

Quin tuguri, el Moulin Rouge!

De tuguri, res. Era el cabaret més selecte, més refinat i amb més classe de París. Als bons burgesos els agradava fer el cràpula per una nit i tastar el costat salvatge de Montmartre, però l’endemà a primera hora a fitxar a l’oficina.

Eren espectacles sicalíptics?

No ben bé. De varietats, i d’altíssima qualitat: cantants, acròbates, ballarines i potser un erotisme molt matisat. El Crazy Horse i similars van venir després.

Quina banda sonora li posa?

La de George Auric per a Moulin Rouge. Però pensa que al tombant de segle floreixen compositors universals, des de Debussy fins a Ravel passant per Stravinski.

Se n’hi aniria, a aquell París, ni que fos a fer de pianista en un bordell?

Segurament. Un dels millors pianistes d’aquell moment va ser el lleidatà Ricard Vinyes. París era la meca de l’art. Qui podia, se n’hi anava. Turina, Falla, Albéniz, Mompou... Tots.