Andrea Dynamene Cravinho va descobrir la passió pel ganxet durant les interminables hores de la quarantena. El límit el posa la imaginació.

Ja ens perdona la xafarderia, però el cognom crida l’atenció. 
En realitat és d’origen grec, i d’aquí ve el nom del meu projecte: DYN Ganxet.  

El 2020 es va posar a fer ganxet i no ha parat. 
Sí, el projecte l’engego el 2022, però ja ve de molt abans. El món del ganxet va arribar a la meva vida que devia tenir tretze o catorze anys, quan em va ensenyar la mare. Però s’ha de tenir molta paciència i, és clar, aleshores no la tenia. Així que ho vaig deixar estar. 

En aquelles edats... 
Sí, estava més interessada a sortir amb els amics, escoltar música... Coses d’adolescent. Però durant la pandèmia, durant el confinament, vaig començar a posar ordre a casa i vaig ensopegar de nou amb el material. Com que tenia temps...

Li va donar una nova oportunitat.  
I com que la paciència necessària ja l’havia gestat, m’hi vaig posar. Vaig veure que era una oportunitat per desenvolupar la creativitat, no té límits. Vaig començar a treballar, a fer patrons propis, i a voler compartir-ho a internet. L’octubre del 2022 em vaig despertar amb la idea de DYN Ganxet –ves a saber si no la vaig somiar– i des de llavors. 

Ho havia trobat tan avorrit i ara... 
És que quan vaig veure que amb el meu treball, la meva paciència, havia convertit el simple fil en una cosa tangible (el primer treball va ser un osset de peluix), des de llavors he estat teixint cada dia. Barrejo textures, imagino noves peces...

Així contribueix a treure-li la imatge d’activitat ‘viejuna’, per a iaies.  
Abans s’ensenyava a totes les nenes, però es va anar perdent i només la gent gran ho conservava últimament. Però quan comences veus que no té res a veure amb l’edat, sinó amb la creativitat, amb la paciència. He ensenyat a nenes de vuit anys, a companyes de vint i a senyores de seixanta. És qüestió d’actitud.

Ara que està de moda el ‘mindfulness’ i la meditació...
Exacte. La veritat és que el ganxet és terapèutic: t’has de concentrar tant en el moviment de les mans que qualsevol altre pensament que vulgui envair la teva ment no té lloc, només estàs comptant i estàs pensant “ara he de posar aquest color, ara he de fer aquest moviment...”  

Així que res de fer ganxet i xafardejar a l’hora.  
Si tens alguna cabòria, desapareix. I no, no pots anar xerrant. En algun cas, quan ho tens molt automatitzat... 

Alguna destresa necessària? 
Realment no, i això potser és el més maco. Si no tens destressa manual potser trigues una miqueta més a aprendre els moviments, però si saps comptar i tens paciència, ja tens la meitat del ganxet après. 

A comptar hi arribo.  
Has de comptar les voltes... A vegades algú em parla i la meva resposta és “tres, quatre, cinc... d’acord, ara en parlem”. 

No és tan fàcil com ho planteja.  
Cert que hi ha alguns moviments bàsics que al principi costen d’entendre. I jo soc autodidacta! Vaig aprendre amb tutorials d’Internet, vídeos. Però amb paciència pots fer allò que et proposis. 

Molt cansat? 
Quan portes unes hores, sí. Finalment, la mà no deixa de fer un moviment repetitiu. Quan porto tres o quatre hores bé que ho noto. Però ajuden molt les agulles ergonòmiques, amb un mànec de silicona: les agafes d’una manera més natural i no cal fer tanta força. 

Alta tecnologia aplicada al ganxet. 
I es nota, es nota. 

Vostè també dibuixa. 
Sí, sí, m’hi volia encaminar, però en veure el treball d’altres companys vaig veure que no tenia el que cal per fer-me un lloc al món del dibuix. Però ara que he redescobert el ganxet...

El més complicat que ha fet?
Un gos de peluix. No per la figura, sinó pel fil, que era molt difícil de treballar. Però l’únic límit sobre el que es pot fer amb ganxet és el que marca la imaginació. A mi m’agrada molt escoltar les propostes, experimentar, provar i enfrontar-me a reptes. No he trobat mai que digui que no ho he pogut fer. És la màgia del fil. Una altra cosa és que necessitis temps, molt de temps. Hi ha gent que en fa art!