Al marge d’estridències
L’ecosistema mediàtic i l’hipertrofiat sentit de l’espectacle del públic demanen avui personalitats polítiques esclatants, sorolloses, les que garanteixen aquella agradable picoreta en el nas que produeixen les petites bombolles gasoses. Què en fem, aleshores, d’imatges com la de Josep Pintat, polítics de la vella escola, dels d’encaixada de mans per garantir la paraula donada, personalitats paquidèrmiques que parlen de gestió i defugen estridències? Narrat d’aquesta o una altra manera, tal dissonància de caràcters rau al fons del trencament de Terceravia, amb una consellera partint al galop al més pur estil novia a la fuga sense que ningú li allargués la mà murmurant “mira’m als ulls”. Una llàstima, confessen des de la base, perquè es complementaven, “a ell, més tranquil, ja li venia bé tenir al costat algú amb empenta”, però la cosa s’ha anat embolicant, “s’han distanciat i ha acabat esclatant”.
Pintat (Sant Julià de Lòria, 1960) expressava en una d’aquelles fitxes pròpies de campanya electoral que la bona salut de família i amics és el seu màxim desig. No podia preveure amb quina força la qüestió sanitària irrompria en la legislatura. Ni com reconfiguraria Terceravia. “Gosaria dir que en tot aquest tema el que més ha pesat en ell a l’hora de parlar i actuar ha estat el sentiment cap a la persona; segur que ha valorat que darrere hi ha una persona i per això, encara que hagués pogut, ha evitat ser més destraler”, reflexiona un correligionari. Ell mateix ha comentat que el trencament ha estat un altre dels efectes col·laterals de la pandèmia.
En una extensa trajectòria en política (conseller general des del 2015 després de dos mandats com a cònsol major lauredià) s’ha guanyat el respecte general pel tarannà i maneres elegants, diferències ideològiques a banda. “És una molt bona persona, algú que prioritza el factor humà i que si tens un problema i ell pot, t’ajudarà”. En això, li recorden, s’assemblen molt al pare. En la cosa pública, aquest polític fill i cosí de cap de Govern (“un fill de lauredià que porta a la sang aquest país”, es va autodefinir en un míting) és considerat algú que té una visió de país molt clara i contundent. També un bon estrateg. Analític “es mou de manera molt segura o si no, no avança, no fa res amb els ulls tancats”.
A la seva contra treballa, però, certa imatge distant, de fredor, amb la qual li costa arribar a les bases. Guanya molt en les distàncies curtes, adverteixen els seus. I qualsevol que el tutegi sap que exerceix un gran sentit de l’humor. Però un humor anglès que descol·loca i requereix una intel·ligència a l’alçada. Potser la sensació de llunyania que transmet, reflexionen al seu voltant, no és més que la típica reserva del tímid.
Economista de formació i professió, el concepte de gestió, fer que les coses funcionin, és primordial en la seva acció política. Així va transitar pels dos mandats en què va encapçalar el Comú lauredià, del 2004 fins al 2011 (havia estat conseller de Finances del 1988 al 1991). Dos mandats que han deixat un bon regust, diuen al poble, amb la dotació d’infraestructures (el dipòsit d’aigua d’Aixirivall, l’eixamplament de la carretera de la Rabassa) com a eix central. És clar que també va deixar la complicada herència de Naturlàndia.
Una altra cosa serien les expectatives de caràcter més polític: va concórrer a la seva primera legislatura al Consell amb el diguem-ne mandat d’aplegar unes forces, les liberals, que s’han mostrat més aviat centrífugues.
Comentaris