Morgane Philippe. La creadora francesa participarà en les segones Nits de Video Mapping que organitzen l’Ambaixada de França i Ull Nu. Convertirà la façana de Casa de la Vall en llenç i farà redescobrir llegendes tan vives com la del Tamarro

Es defineix professionalment com una navalla suïssa! 
És una manera d’explicar que tinc competències bastant diverses, toco molts pals: il·lustració, storyboards, animació 2D i 3D i, és clar, creació de video mapping. 

Cal ser així de flexible en el món actual.  
Depèn, perquè ser especialista en una tècnica concreta també és molt interessant. Però en el meu cas el que passa és que tot m’atreu, tinc ganes d’aprendre moltes coses, d’intentar disciplines diverses, d’embarcar-me en molts projectes diferents. 

Tot li entra pels ulls o és per tenir més oportunitats de feina? 
M’agrada molt aprendre, això és cert. Però el del disseny és un ofici on cal estar sempre al dia, tot el temps aprenent noves tècniques, tot es renova molt ràpidament. És molt complex, jo no ho sé fer tot, i a banda m’he de mantenir al dia, actualitzada.

Quin estrès, oi? Un ofici on canvien les coses contínuament i si no espaviles et quedes enrere. 
Sí, de fet sí. Però com m’agrada el que faig, doncs quin remei! De totes maneres, aprendre és sempre satisfactori. I és el món actual, en realitat en qualsevol ofici tot canvia, tot va molt ràpid. 

Té raó. Anem, doncs, al treball que presentarà a Andorra?
És la primera vegada que vinc. No coneixia el país, així que he fet una recerca abans de preparar la instal·lació. Serà una producció de tres minuts que s’alterna amb la projecció d’un altre col·lectiu, Néon Minuit. 

Entesos. 
Ells titulen el seu treball Andorre, la nuit des montagnes i jo, Et si c’était vrai?, que gira al voltant del folklore pirinenc. Tres escenes que se succeeixen sobre tres llegendes que reinterpreto.

Interessant. 
Tenia carta blanca per fer allò que volgués. Però quan treballo sobre un lloc sempre vull mirar quina és la seva història, els seus mites i el folklore local, que m’atreu molt: forma part de la història de cada lloc, i al mateix temps, em deixa molt d’espai a la imaginació. 

Anem a les llegendes, doncs. 
La del Tamarro em va cridar molt l’atenció. I té similituds amb algunes que hi ha per França. Tots els països, totes les regions, tenen llegendes similars amb alguna particularitat pròpia. 

Quina més?
N’hi ha una que adoro i que he titulat Le géant endormi: durant segles la gent ha pensat que les muntanyes són la personificació de la divinitat. 

Casa de la Vall serà el llenç.
Ho preparem amb una foto de la façana, amb els seus relleus, la perspectiva, perquè ens hi puguem adaptar, que el grafisme jugui amb ells. També estudiem les perspectives de la plaça, els angles. Es tracta de posar en valor el mur. 

Un bon lloc per projectar-hi?
És interessant, sí. Mai no m’havia trobat amb un de similar, i això també m’agrada molt. És un molt bon lloc per crear-hi un espectacle, amb aquella plaça oberta.

Vostè dissenya també dispositius interactius per a museus. 
És una manera molt didàctica d’atansar-se als museus, en realitat. Sobretot ajuda els infants, que ara estan molt interessats en la tecnologia, a apropar-se a temàtiques que potser d’una altra manera els resulten més àrides, fredes. Els ofereix una manera lúdica per apropiar-se d’una cultura. 

Cada dia ens entren millor les coses pels ulls i les orelles.  
Ens ajuda a entrar més en les exposicions. El video mapping cada dia creix, és cert, amb tot un seguit de festivals de llums a França i arreu. És sorprenent, atractiu, per al públic.