Fotoperiodista. Per l’objectiu de Sergi Reboredo han desfilat durant vint anys els desastres provocats per l’home. Una pinzellada, a l’Espai Ermengol

Encara queden escèptics i incrèduls del canvi climàtic. Vostè no, segur. 
No, no. Jo veig que això és imparable. 

I ens ho desplega en fotografies a ‘Els efectes del canvi climàtic’.
Una quarantena d’imatges que ho demostren. He fet viatges durant vint anys a tots els continents i bé que ho demostren. A alguns llocs hi he anat tornant per documentar els canvis: des de glaceres a Alaska que en tres o quatre anys han retrocedit centenars de metres, a llacs d’Àfrica que abans estaven plens de fauna, sobretot aus, i ara són estanys putrefactes i plens d’aus mortes. 

Quin horror!
També he documentat temperatures positives, de més de deu graus, absolutament anormals, a l’Antàrtida. Són problemàtiques que, a banda, són constants. Pensem que queda molt lluny, com aquelles illes del Pacífic que quedaran inundades, i no ens adonem que Venècia, tan a prop, potser també desapareixerà sota les aigües. 

O la ‘pertinaç’ sequera. 
La problemàtica ens afecta igual que a la resta del món. Amb la sequera, el risc molt elevat d’incendis... 

Ens despreocupem perquè es parla de canvis de centímetres en el nivell dels mars i ens sona a poc. 
Però en les glaceres és molt evident, i allà no parlem de centímetres, sinó de centenars de metres en pocs anys. Estàs allà i vas sentint el terrabastall de les parets quan cauen. I veus els turistes allà, com si fos un espectacle! Quan en realitat és devastació. 

La imbecil·litat típica de l’espècie. 
És clar, és clar. I veiem que amb aquesta aigua del mar que s’escalfa proliferen unes algues i en desapareixen d’altres. A Cancun, aquelles platges paradisíaques de sorra blanca, estan cobertes d’algues. Destrossen el potencial turístic. En canvi, a les Seychelles, on hi havia algues que petites empreses utilitzaven en cosmètica, estan desapareixent, emportant-se  l’economia per endavant. 

Algú pensa que li cau lluny. 
Però el problema és global. El problema és que no ho veiem d’un dia per a l’altre, sinó que els canvis són molt graduals. Però en realitat són molt accelerats. Jo hi veig poc de futur. 

Es diu “ens estem carregant el planeta”. I no, el planeta seguirà aquí. Qui anirà a l’infern serem nosaltres. 
Al planeta no li fem falta. A nosaltres ens fa falta el planeta. El planeta quan nosaltres no hi siguem seguirà... i molt millor, perquè no tindrà la mà de l’home, causant de tota aquesta devastació. 

Els dinosaures, milions d’espècies abans i després, s’han extingit, i el planeta segueix aquí. 
Totalment d’acord. Però encara ara hi ha moltes espècies que ni tan sols les coneixem. A l’Amazones, per exemple. Ni les coneixem però ens les estem carregant. Desapareixeran abans que les arribem a localitzar. 

Vostè ho ha documentat en un curtíssim període de vint anys. 
Jo em dedico al fotoperiodisme des de fa vint-i-cinc anys o així. He cobert la guerra d’Iraq, catàstrofes com el tsunami de Sri Lanka o la sida. També temes per a revistes de viatges. I voltant pel món anava veient tot això que està passant i vaig decidir documentar-ho. 

Ho exposa en el marc del cicle ‘Parlem de ciència’.
Encara que els efectes del canvi climàtic són infinits hi ha conseqüències de les quals ni ara som conscients. La mostra reflecteix la destrucció dels ecosistemes, les extincions d’espècies i les migracions humanes i també de com les comunitats han de canviar les formes de vida. 

El pitjor que ha vist?
Si et sembla poc anar en màniga curta a l’Antàrtida! 

Té raó. 
O la visió dels flamencs morts. Impacta. Tot i que no són fotografies que vulguin recollir l’horror, al qual ja estem massa acostumats, sinó que siguin efectistes: veus una glacera però has de llegir el peu de foto per entendre què és el que li passa. 

Algun granet d’esperança?
Rebuscant, rebuscant, la veritat és que no. No he vist res que vagi cap a millor. En tot cas, quan els col·legis visiten aquesta mostra, que ha voltat pertot Catalunya, Àvila, Madrid i Sant Sebastià, estem a temps de conscienciar els més joves. 

Els adults no?
Poc. Però no els donem per perduts. En comportaments individuals encara podem fer petites actuacions: quan viatgem, quan anem a comprar...