La fauna andorrana protagonitza ‘Essències i mirades del bosc’, l’exposició que inaugurava ahir a l’espai La Capsa, a Ordino, Javier García Daza. Una mostra pictòrica, sí, però amb sorpresa auditiva

Que sàpiga que hem nascut el mateix dia amb 10 anys pel mig. 
Ah, sí?  Quina casualitat, què bona. Som taure, doncs. 

No hi creiem gaire, però vaja, diuen que som tossuts.
Sí, sí, però també ens adaptem a tot, oi que sí?

Ho dic perquè en això de la pintura va exercir vostè de Taure. Després d’una primera experiència curiosa, insisteix. 
Sí, sí, bé, una anècdota. Anava a cinquè d’EGB, devia tenir uns onze anys, ja veieu si en fa de temps, quan em van regalar una capsa de pintures a l’oli, cavallet i tot plegat. Em vaig posar a pintar i amb el primer intent de fer un quadre vaig posar tanta pintura que allò va trigar... vaja, un any, a assecar-se. Un estucat d’aquells de les parets semblava més aviat!

De totes maneres, si li van fer aquell primer regal, és que ja albiraven que hi havia talent. 
No, no us ho penseu. Més aviat era allò de anem a veure cap a on s’orienta el nen. M’agradava la plàstica... però res més. Amb tot, sí he de dir que a la família hi havia hagut algú que pintava, algú que cantava, i això imagino que sempre queda barrejat a l’adn, oi?, que som bocinets dels nostres ancestres. 

Però no es va donar per vençut. 
En realitat després ja van passar molts anys, fins al 2017. 

Alguna cosa en especial li va fer encendre la llumeta? 
No, no, ves a saber. Tenia algunes pintures guardades encara, moltes ja seques. Devia ser una tarda de pluja, un dia d’avorriment. I fins avui. 

Autodidacta. 
Totalment, sí, sí. Vaig provant coses, vaig seguint artistes que m’interessen per les xarxes, gent que a vegades ofereix algun consell tècnic. Observant i anar fent. La pintura té molt de practicar i practicar. Afortunadament, no he hagut de llençar gaires quadres. 

De fet, aquesta d’Ordino no és la primera  exposició que fa. 
No, no, la tercera amb aquesta temàtica dels animals. Abans havia exposat a l’Illa Carlemany i al col·legi Sant Ermengol. 

Es va inspirar en un llibre. 
Sí, un llibre sobre fauna d’Andorra de Mario Chimenea, que som amics. Un home que es fa estimar. 

El procés, la tècnica... 
Pinto sobre taules de fusta entelades, una tècnica que em facilita pintar assegut, per comoditat. Oli sobre dibuixos fets a llapis. 

Algun ‘bitxo’ particularment difícil de retratar? 
Bé, més que difícil diria que és més laboriós quan has de fer els pèls: pinzellada, pinzellada, pinzellada... Per la resta, potser els llangardaixos, per exemple, han estat una mica més complicadets. 

I això de la pintura sonora? 
Bé, se’m va ocórrer pensant sobretot en els infants. Amb uns codis QR poden escoltar com sona cada animal. Em va semblar que l’exposició era més dinàmica, més divertida, ja dic, sobretot per als més petits. Qui mai no ha sentit un trencalòs o un senglar...

Útil, saber com sonen, per si has de sortir cames ajudeu-me.
Sí, sí, oi? que a llocs com Barcelona ja els tens quasi a la platja. 

Però, vaja, la marieta...  
No, no, és clar, n’hi ha alguns que no poden portar so, com la marieta i la papallona. 

Com s’ha gestat aquesta mostra? 
Doncs jo treballo al Centre Júlia, on vaig conèixer la Rosa Mujal, que estava personalitzant perfums amb pintura, i xerrant, xerrant...

Una injecció d’ànims, exposar? 
Sí, sí, sempre fa gràcia. Vaja, no és que m’agradi ser el centre d’atenció: a mi això de la inauguració, per exemple, no em va gaire, però ja entenc que s’ha de fer, d’estar disponible sobretot per si algun visitant vol comentar, fer alguna pregunta... Més si són nens!

El seguirem veient. 
Prou! Ja treballo en la pròxima.