“Al racó de pensar, el que menys fa un nen és pensar”

Elena Anglada. 31 anys, dos fills, de cinc i dos anys. De professió sanitària, assumeix la feina més important que farà mai, considera, i per això es va formar per ser una bona educadora. Com? Mitjançant la disciplina positiva

Crits, plors, rebequeries. 
O m’hi posava o perdria la salut. Aleshores vaig conèixer la disciplina positiva. Vaig fer uns cursos per formar-me, per a mi, per treballar amb els fills. A mi em funcionava i vaig pensar ‘per què no fer alguna cosa més?’ i em vaig certificar, amb la fundadora, la psicòloga nord-americana Jane Nelsen, per donar-ho a conèixer, ensenyar altres famílies. 

Disciplina positiva? 
L’educació tradicional és jeràrquica: els pares manen i els fills obeeixen. La societat d’avui és ben diferent i una educació així fa que els nens no escolten, no fan cas, diuen no a tot, el no vull... Acabes barallant-te amb els nens, perdent la paciència, castigant. No saps què fer. 

Vols regalar-los.  
La disciplina positiva ofereix entendre per què actuen com actuen. Els ajudem a pertànyer a aquest món, que tinguin habilitats, que siguin cooperatius, responsables. No volem que obeeixin.

‘Perquè jo ho dic’ ja no funciona.  
No. La disciplina positiva fuig dels càstigs i els premis perquè amb això només aconseguim que els nens facin una cosa a canvi d’una altra. Nosaltres el que busquem és el contrari. 

Vol dir? 
Que creixi, que es desenvolupi, que participi de les decisions. Evites guerres, lluites de poder. No volem guanyar els nens, sinó formar part d’un mateix equip, que és la família. Els pares estaven a dalt –“mentre visquis sota el meu sostre...”–, però amb la disciplina positiva busquem la igualtat, tenir-los en consideració, fer-los partícips...

A vegades... 
També hi ha límits, és clar que s’hi posen límits. També em diuen els pares “jo no he sortit tan malament i m’han educat com sempre”. 

M’ho ha tret de la boca.  
La disciplina positiva té en compte com funciona el cervell immadur del nen. Se l’ha de castigar perquè aprengui la lliçó, es deia. Doncs no. La neurociència avui diu que el que aprens quan t’obliguen és a tenir por i que hi hagi una ruptura del vincle amb els pares. 

Els pares foten bronques.  
Si els nens pensen que els castigaran, moltes coses no les diuen. Volem que els fills vinguin a nosaltres a explicar-nos els seus problemes, volem que ens tinguin confiança. La disciplina positiva es basa en el fet que actuïn com els fem sentir. Al racó de pensar, el que menys fa un nen és pensar. 

Pensa a venjar-se.  
Els pares a vegades som reticents a aquestes noves idees per allò del ‘jo no he sortit tan malament’. Però quan se’ls en va de les mans, quan càstigs i premis crits, amenaces i xantatges no funcionen, és quan veuen que no estan gaudint de la paternitat. 

I ara què fem? 
No es tracta de deixar fer allò que el nen vulgui, perquè sí que hi ha normes. Però quan es posa una norma que no entens –i això ens passa als adults, oi que sí?– t’hi rebel·les. El cervell percep les ordres com amenaces. 

Negociar-ho tot... 
No. Hi ha qüestions que no es poden negociar, és clar. Jo el que faig als tallers que imparteixo és donar eines als pares per evitar els càstigs, els premis, per establir normes. 

Sona difícil. 
Bàsicament busquem que el nen participi dels límits que s’hi posen. “Ha passat això, què podem fer perquè no ens torni a passar?”, li diem. Si col·labora en la recerca de solucions i l’elaboració de la norma, és més fàcil que les acati. Les entén, les hi hem explicat. 

Som nosaltres tan raonables?  
De petits ens interessa que ens facin cas a la primera. Quan tingui 15 anys volem que faci cas a qualsevol? Pensem-hi.