És probablement l’escriptor de ciència-ficció més llegit i més influent del segle XX. La SAC commemora demà a La Llacuna el centenari del naixement d’Isaac Asimov amb una conferència sobre el ‘pare’ de Hari Seldon i ‘La Fundació’.

Recordo ‘La Fundació’ com una de les lectures epifàniques de l’adolescència. Exagero?
Ni molt menys. És d’aquelles rares obres que pots llegir amb 15 anys i amb 45, i de fet a cada relectura en treus una mica més de suc.

La psicohistòria, la ciència que li permet a Seldon predir el futur, prefigura els algoritmes d’avui o estic pixant fora de test?
Parteix efectivament del mateix principi: quan tens una mostra prou gran de la població pots induir quin en serà el comportament. Exactament el que pretén el Big Data.

Massa fàcil.
Té un punt dèbil, sí, com tota estadística i com el mateix Asimov sabia, que un sol individu que surti del model algorítmic et pot fotre en orris totes les previsions. A La Fundació és un mutant, el Mul.

Tot i ser llegidíssim, diria que un best-seller, no té el pedigrí d’Arthuer C. Clarke, per exemple.
No és tan especulatiu. Ell parteix de premisses científiques sòlides i les combina amb el que havia llegit de petit a revistes com Amazing Stories: li interessen essencialment les històries d’exploració espacial. 

Se li ha retret que a la seva obra hi escassegen els extraterrestres.
No li interessen gaire, és veritat. El que el fascina és l’evolució de la societat, el motor que fa que avancin cap aquí o cap allà. També se li ha criticat el paper menor que la dona té a la seva obra.

Misogínia?
No, fill del seu temps i del seu medi, anterior a la revolució del 68. Venia d’una família de jueus ortodoxos, amb uns patrons de gènere molt marcats. I els EUA dels anys 30 i 40 era una societat eminentment masculina, on l’heroi era sempre un home blanc. Asimov reprodueix els models que ha mamat de jove. Molt probablement, mai no hauria pensat en Will Smith com a protagonista de Yo, Robot.

És el més influent dels escriptors de ciència-ficció del segle XX?
És un dels grans, amb Heinlein, Silverbeg, Aldiss i, és clar, Clarke.

Va escriure, segons els comptes, 429 llibres. Quasi un al mes durant 50 anys seguits, trinco, tranco. Devia tenir una colla de negres.
No consta. Era un grafòman compulsiu, i sobretot al principi, produïa tanta quantitat de paper que els editors l’obligaven a firmar amb pseudònim per por de col·lapsar el mercat.

Asimov és dels que creuen que la ciència ho arreglarà tot. Als antípodes de Philip K. Dick i del ciberpunk.
Com correspon a la seva època, els anys 40, 50 i 60, on semblava que tot era possible i en tan sols deu anys vam passar de posar un home en òrbita a enviar una missió a la lluna. 

Les lleis de la robòtica són tan fascinants com inquietants.
Si en lloc de robots les apliquéssim als humans, les lleis continuarien funcionant igual de bé. Què diu, la primera? Que un robot no pot fer mai mal a un humà. Clavat al que en podríem dir una moral universal. No fer mal a l’altre.

I si el robot ha d’escollir entre fer-me mal a mi i fer-li mal a vostè?
Aquí és on sorgeixen els dilemes interessants, que donen joc literari i especulatiu. Primer li has d’ensenyar al robot què vol dir fer mal. Després a valorar-lo. I finalment, a decidir. Un tema d’impensada actualitat.

Ah, sí!?
És el dilema que es va plantejar en certs hospitals al pic de la pandèmia: a quin malalt aplicar ventilació mecànica? El cribratge mèdic aplica en el fons les lleis de la robòtica. També veiem el dilema en els cotxes autònoms: en cas d’accident amb dues víctimes possibles, a qui salvarà l’ordinador? Un dia ho haurem de decidir.

Asimov, en el fons, no se’n refiava gaire, dels robots.
Quan no poden superar una contradicció, es col·lapsen. Això passa perquè no són perfectes. I no són perfectes perquè són creacions humanes.