Si et diuen pallassa, pren-t’ho com un honor. Alba Sarraute es va forjar d’alguna manera en aquell festival que és com els ulls del Guadiana malgrat els esforços de Pepa Plana. Avui recala al Claror lauredià amb ‘Desdèmona’

D’Otel·lo a Desdèmona: feu bascular el centre d’equilibri.  
La idea és donar la veu a qui pateix la violència de gènere. En silenci. És la gran víctima, Desdèmona. 

En silenci. 
Si Otel·lo li hagués preguntat abans de matar-la... Si hi hagués hagut bona comunicació. Però és clar, aleshores no hi hauria drama. 

Demanar-li a un gelós que escolti...
Exacte, és molt demanar. Però aquest problema no està resolt i volem abordar-lo: què hi podríem fer? Per això l’obra permet fer un treball educatiu amb els adolescents. A través del circ i l’obra de Shakespeare. 

És l’obra que podríem esperar d’una pallassa?  
Com que Shakespeare feia una obra entretinguda sempre, s’acosta molt al món dels somnis, al dels pallassos. En realitat, si ho fas massa tràgic et queda massa pesat. Li cal un punt de lleugeresa, de poesia visual. Per això l’aportació del punt de vista de la pallassa permet que l’escoltis, la vegis, la interioritzis bé. 

Ah! 
Si els clàssics es plantegen d’una manera més solemne sembla que pesen. Són obres boníssimes, impressionants, amb molta força poètica. 

Com es trasllada Otel·lo al circ? 
El que hem fet és buscar l’emoció que trasllada cada tècnica de circ. Per exemple, si Iago vol pujar de categoria, utilitzem l’escala d’equilibris. Quan Otel·lo s’angoixa està a una roda. L’ascensió  cap al cel es fa amb una torre humana...

Ja veiem.  
La fragilitat de Desdèmona s’expressa amb dansa clàssica... Hem barrejat el monòleg poètic amb la tècnica de circ. 

Estem expectants.  
A Andorra introduirem una variació, perquè jo estic embarassada de set mesos i no hi seré a l’escenari. 

Amb una Desdèmona amb panxa els gelos d’Otel·lo... 
Però no, no, de Desdèmona fan dues bessones: interpreten la feminitat i la força. Jo sóc la narradora. Veu en off a partir d’ara. Una mica menys d’acrobàcia, però de set mesos, no puc, és clar. 

La felicitem. És el primer? 
No, el segon. Moltes gràcies. 

La direcció musical és de Jordi Claret: puntet andorrà a la producció.  
Exacte. També hi ha en Pere Vilarrubla, que és de la Seu però treballa a Andorra. I Jordi Claret assumeix la direcció musical i toca el cello. La música és de Furmi Gómez, que ha fet una barreja de jazz i clàssica que m’encanta. 

Amb Jordi Claret ja us coneixíeu?
Sí, vam coincidir en un espectacle d’Ester Nadal, Badomies, i ens vam fer amics. Així que buscava un cello el vaig trucar. És molt agradable treballar amb amics. 

A vostè la tenim molt present del Festival de pallasses.  
Sí, gràcies a la feina feta per la Pepa Plana les que hem vingut darrere, com jo mateixa, ho hem tingut molt més fàcil, ens ha fet la feina. 

Què cal per ser una bona pallassa?
Moltes ganes de riure’s de la vida i de les dificultats. Ganes de veure el cantó positiu de la caiguda. 

Si et diuen “ets una pallassa!” 
És un honor, vol dir que estàs oferint un altre punt de vista. A vegades les coses són difícils, pesades, i has d’aconseguir donar-les la volta. 

No teniu competència molt deslleial, en el circ polític?
El bufó és poderós, està al costat del rei i al mateix temps es troba entre el poble. Tractant amb Pallassos sense Fronteres tractes molt amb polítics i veus com és tot una representació teatral.