Escaldenc (1996) amb taller de fotografia obert a Madrid, debuta divendres a la galeria Taranmana amb ‘Ment Trucada’, sèrie d’imatges ‘deformades’ i tractades amb tècniques com el quimigrama, el fotograma i el positivat directe que reflecteixen com l’ansietat genera emocions igualment deformades.

‘Ment trucada’ tradueix a imatges la seva realitat: el 2019 li diagnostiquen ansietat generalitzada. Què vol dir, això?
L’ansietat és una reacció que et fa estar alerta davant d’un perill potencial  i t’ajuda a reduir-ne o controlar-ne les conseqüències. Històricament, per a l’home primitiu va ser un mecanisme eficaç per sobreviure. Avui no cal, òbviament, però químicament encara estem programats per reaccionar amb ansietat i hi ha qui ho fa d’una forma exacerbada.

Tots n’hem sentit alguna vegada.
Però hi ha una ansietat incapacitant, atacs de pànic que et paralitzen, una por a coses que probablement no passaran mai però que la teva ment projecta, i que es tradueix en reaccions físiques com ara taquicàrdies.

I això és el que plasmen les seves fotografies.
Quan acabo el postgrau i m’implico al 100% en la meva carrera artística m’adono que apareixen de forma recurrent símbols i patrons relacionats amb aquestes pors.

Per exemple?
L’edat, el cos, l’envelliment, l’existència. La fotografia experimental em permet parlar d’aquesta realitat deformada que genera l’ansietat.

L’art, per definició, és una interpretació, i per tant, una deformació de la realitat.
És veritat, però jo no pretenc només reinterpretar, reflexionar sobre l’ansietat, sinó generar unes sensacions en l’espectador.

I això ho fa diu, a través de la fotografia experimental. Què hi hem d’entendre, exactament?
Tècniques com el quimigrama, que consisteix a pintar amb els químics del revelat fotogràfic sobre el paper fotosensible. Utilitzo també olis, lleixiu i altres dissolvents per aconseguir un registre de colors i de textures. I hi aplico altes i baixes temperatures, més o menys exposició, llum artificial, solar o ultraviolada.

També utilitza el fotograma.
Una altra tècnica d’impressió per contacte que ja utilitzaven als 40 Man Ray i Christian Schad. Consisteix a dipositar objectes sobre el paper fotosensible. Quan hi apliques llum i es revela el paper, queda marcada la silueta de l’objecte, i segons siguin més opacs o més translúcids es veuran unes o altres textures.

I per acabar, el positivat directe.
Bàsicament, el revelat d’un negatiu, però en lloc de projectar-lo, s’imprimeix, i després es projecta la llum sobre el paper. Tot el procés és molt manual, no tan mecànic com el revelat clàssic, i això m’interessa.

Devot de la fotografia analògica. La digital, descartada?
En absolut. És un recurs per treure idees, quan necessito algun element figuratiu l’agafo del meu registre. Però en aquesta sèrie les imatges parteixen de negatius generats per mi mateix que després imprimeixo en papers de gran format que treballo per exemple amb el quimigrama, pintant amb els químics. 

I per què no pinta directament?
La fotografia analògica em permet expressar el que vull comunicar de manera ràpida i quasi inconscient. El procés en ell mateix, la intervenció pictòrica amb els químics, em satisfà enormement.

La fotografia analògica és art, i la digital, una altra cosa?
No diria tant. M’agrada pensar que així com la fotografia va alliberar la pintura de la funció de representar fidelment la realitat i li va permetre deixar-se anar, la digital ha alliberat l’analògica i a mi personalment em permet expressar-me de manera més plàstica.