‘Un rei al Pirineu: la visita d’Alfons XIII a la Seu d’Urgell de l’any 1924’ tanca aquesta tarda el Parlem d’història. Daniel Fité Erill farà un recorregut per l’anecdotari i significació d’aquella visita reial
Som-hi: un rei al Pirineu.
A les jornades de l’IEC a Arsèguel, al novembre, vam presentar amb el Climent Miró una comunicació sobre el tema, tot i que ara ho ampliaré. En Climent no hi podrà ser, tot i que m’hauria agradat. Però bé, al proper Interpontes publicarem un article extens sobre aquest treball conjunt, les sinergies entre historiadors són molt bones.
Ens pica la curiositat.
És una visita molt curta que va fer el rei Alfons XIII a principis del juliol del 1924. L’itinerari parteix de Lleida, per Balaguer, el Pallars i cap a l’Estany Gento. El motiu de la visita és un compromís a la Vall d’Aran. Els ho havia promès als aranesos quan va estar a Barcelona inaugurant el Palau de Pedralbes.
I cap a la Seu.
Però deixeu-me dir que en el programa de la visita inicialment estava previst que passés per Andorra. Com la Vall d’Aran, eren dos territoris que la República Francesa cobejava.
Però es va estroncar.
No en sabem el motiu. És un moment complicat, s’excusa a la premsa dient que va molt atabalat, que canvis d’agenda... Potser en realitat el que passa és que en aquells moments hi ha un canvi de govern a França –cau el conservador i puja una coalició d’esquerres– i les relacions amb Espanya no travessaven el millor moment, ja que feia pocs mesos que teníem la dictadura de Primo de Rivera i França acollia bona part dels exiliats. Fugien de represàlies polítiques però també judicials: a Francesc Macià el busquen però també li embarguen els béns, acusat de sedició i de rebel·lió.
Aleshores?
A la Seu d’Urgell, hi fa una estada breu. Arriba al vespre i se’n va l’endemà al matí. La visita es prepara amb poques setmanes d’antelació, molt sobre la marxa. Fins i tot s’ha de, diguem-ne, crear un protocol, i per això una comissió d’autoritats alturgellenques el van a rebre a Coll de Nargó, que era el que es considerava aleshores una mica el límit de la comarca de l’Urgellet. Igual que als nous bisbes se’ls rebia tradicionalment al Pla de Sant Tirs.
Devia ser un terratrèmol.
Un moment excepcional per a les elits locals: fan contacte amb el màxim representant de l’Estat, amb qui podia moure un fil, un expedient, donar una indicació...
Andorra?
Ell no va a Andorra, però Andorra està convidada als actes a la Seu. Una comissió encapçalada per l’aleshores síndic, Pere Font, d’Encamp, assisteix a la recepció al Palau Episcopal.
On es va allotjar, per cert?
El seu seguici, a l’hotel Mundial i altres establiments de la població, però el monarca es queda en un lloc al costat del Palau del bisbe. Hi ha una missa de benvinguda, un sopar de gala...
Una ‘moguda’.
Amb el monarca viatja la premsa, per exemple, que ja en deixa constància amb les càmeres del cinematògraf. A la Filmoteca Nacional es conserven –i es poden consultar en línia– imatges rodades en la part del viatge que va al Pallars. No hem localitzat, però, les del breu pas per la Seu d’Urgell.
No sols va estar a la Seu.
Per exemple, a Arsèguel va ser rebut per nens i professors, amb banderoles.
Moure’s devia ser difícil.
Prèviament es va arranjar una mica la carretera. Per arribar a la Seu ja n’hi havia, però no estava asfaltada. El seguici va arribar cobert de pols, es deia. De la Seu es va dirigir a Puigcerdà i va fer una breu escapada fins a Llívia. També hi van anar representants dels Pirineus Orientals. De fet, aquesta visita, es preguntava la premsa francesa del moment si obriria la porta a l’amnistia.
Avui, com ahir. Un episodi prou emblemàtic per a la Seu. No era prou conegut?
Es coneixia, sí. Però potser no s’havia abordat bé des del punt de vista del context en què es va produir: el primer any de la dictadura, i amb la derivada amb Andorra.
...?
S’entrevista amb les autoritats andorranes amb acords sobre el tabac al darrere, per exemple. I, com deia, és un moment en què tant França com Espanya miren de tenir més influència sobre el Principat.