Qui ha dit que bufen mals temps per als llibres? A Andorra les editorials semblen créixer com bolets últimament. L’última a apuntar-se al carro és Sofia Masegosa (doctora en Filologia Catalana, investigadora, tutora a la UNED i traductora jurada). Per Sant Jordi, confia, ja tindrà un o dos llibres al carrer

Any nou, editorial nova.
L’obro com a activitat secundària de l’acadèmia. Resultava més econòmic: si poses en marxa un negoci nou has de pagar 5.000 euros i obrir una segona activitat, com vaig fer amb les traduccions, són 80. 

Doncs sí que hi ha diferència, sí. 
I Editorial Acadèmia Masegosa queda genial com a nom, oi?

L’estalvi, queda genial. 
Jo portava dos anys amb la idea fent-me voltes pel cap. Quan vaig guanyar l’accèssit del premi de recerca històrica de la Nit Literària, amb l’estudi sobre el teatre a Andorra, vaig pensar a publicar el llibre. Jo havia publicat abans, però aquest no trobava on l’editessin al meu gust. 

I fa com Juan Palomo.
Obrir l’editorial, que total ja ho volia fer. Total, he d’invertir els diners igual. 

No és millor posar els diners del premi a la guardiola?
Si faig una recerca és perquè li arribi al públic, no perquè quedi inèdita. 

També té raó. Servidora és garrepa. 
I vull engegar una editorial que se centri sobretot en temes d’investigació sobre Andorra, història, etcètera. Penso que per a alguns autors del país és molt difícil publicar. És clar que tampoc és que jo tingui múscul per publicar gaire. Un parell de títols per any. 

De les dificultats per publicar vostè n’és l’exemple. 
Sí. La gent em diu “per què no el publiques si és interessant?” Sí que ho pot ser, però és interessant per a qui és interessant, no per al públic molt genèric. 

Era sobre teatre a Andorra. 
Entre 1900 i 1970. Té un públic molt concret, no gaire ampli, imagino. Porto els dos anys des que vaig rebre el guardó pensant a publicar-lo, però amb la Covid i tot plegat, no em decidia. 

Però obrir una nova editorial avui en dia no és un esport de risc?
Bé, un esport de risc? Vaja, no arriscaré massa, no. Ja dic que publicaré entre dos i tres llibres l’any. Tampoc no és que tingui gaire temps, encara que volgués fer alguna cosa més. 

Novel·la?
En principi no. Recerca, assaig... Ja tinc un parell de propostes que estic estudiant. 

Hi ha públic?
Títols com el meu ja soc conscient que no tindran un gran nombre de vendes. Però tant me fa, vull publicar-lo i au. 

És complex començar aquest negoci?
No creguis. Només m’ha calgut el contracte del local i poca cosa més. En quatre o cinc setmanes ja estarà. El que més em costa és pensar en el després. 

Després?
L’ISBN, els contractes amb els autors... De la distribució ens en farem càrrec entre el meu home i jo mateixa. Al cap i a la fi, només vendrem al país. Com a molt a la Seu, tot i que hem de mirar què ens suposa, per exemple en el tema impositiu. El cert és que de moment estic molt verda. Anirem pas a pas. Sobre la marxa. 

Ha rebut consell d’altres editors?
La veritat és que no. D’Àngels Mach, de la Societat Andorrana de Ciències, que no és editora però ells editen llibres. D’altres empreses no m’ha semblat oportú demanar res: seria estrany. He buscat informació per Internet, això sí. 

Valenta?
A mi res no em fa por, jo m’hi llanço i ja està. Jo crec que el llibre imprès no és mort. A mi el digital no m’agrada. De fet, no penso posar res en digital, ni venda per Amazon ni res, tot físic i de proximitat. De totes maneres, en català i sense traduir on vols vendre?

Diuen que és difícil comprar paper. 
Ja s’arreglarà. I si jo decideixo una cosa, res no em fa enrere.