‘All that Jazz!’ (naturalment)
En la vida d’Antoni Pantebre van confluir aquelles felices casualitats que porten algú pel camí que fusiona oci amb negoci o vocació amb ocupació, com es prefereixi. En uns temps que la formació universitària no estava a l’abast de tothom precisament, la sortida natural per a un xicot que volgués progressar en una Andorra que albirava el creixement era el comerç. Així que podia haver estat el Tonet dels Licors o el Tonet del Pernil, però molt més satisfactori li ha estat passar la vida sent el Tonet de la Música. Era ja tan aficionat a la música com pot ser-ho un jove de vint anys en qualsevol moment de la història quan va caure (dempeus) al Paradís Musical, la botiga de discos, aparells musicals i ràdios del cosí. Es va posar rere el taulell de música gravada: discos de pedra. La Cinquena de Beethoven, enregistrada per la Filharmònica de Berlín i dirigida per Wilhelm Furtwängler, va ser el primer disc venut dels -quants? Centenars de milers?- que es despatxarien a les set botigues (amb 40 empleats) que arribaria a muntar i regentar durant quasi sis dècades, des que el 1976 es va establir pel seu compte. La fi, ja saben, aquest tsunami que des de principis dels 2000 es va emportant tot el negoci musical. El 2011 tancava el darrer establiment de la cadena.
Als 89 anys, aquell home a qui els clients habituals recorden molt atent, jovial -una amabilitat que continua desplegant en els lents passejos pels carrers escaldencs- i “bastant enterat” en qüestions musicals, ha rebut un homenatge fet com s’ha de fer: en vida i sabent que una part d’allò que va construir romandrà i estarà en ús per a generacions presents i futures... aquestes que a penes tenen ja consciència de què suposava remenar per les botigues de discos. En tot cas, divendres es formalitzava la cessió de 600 CDs, un centenar de DVD i 40 videocassets, una gran col·lecció centrada en el jazz, de la família al Comú escaldenc. Un fons que, no cal dir-ho, es dirà Tonet de la Música. El fundador de la cadena, avui “delicat de salut però amb molta memòria”, està particularment il·lusionat, assegura la família.
La història del Tonet de la Música il·lustra la d’aquells anys d’expansió comercial del país, uns anys en què els compradors arribaven febrilment. Els de discos, atrets per les novetats que arribaven molt abans a Andorra que a l’obsoleta Espanya franquista. Tenien el producte abans que la competència natural i a sobre, més bé de preu. Eren els anys gloriosos en què el Tonet actuava també com empresa de venda al major de la producció d’Emi i Warner, les dues multinacionals més grans del moment. També es venien discos de qualitat material: el vinil que despatxava Andorra tenia un gra de puresa més elevat que el que arribava a la veïna Espanya.
En aquelles dècades dels seixanta i setanta del segle passat -posem-hi també els vuitanta, abans que s’iniciés la debacle del canvi de segle- Andorra era un país musical, amb una sèrie de botigues de referència. Com Transbord, una altra que va acabar arriant les veles.
Però abans que tot això passés, que tot un món comencés a desaparèixer, les botigues amb ànima, i no sols les de música, aquell que es va guanyar en a penes uns dies tan sonor sobrenom era un prescriptor actiu de música des de darrere el taulell. A força d’anys i atenció s’havia convertit en un especialista, sobretot en jazz, molt atent a la revista Jazz Hot Club, fundada per Jacques Panassié als cinquanta, tot un referent del moment.
Tot allò, ja ho sabem, amenacen d’emportar-s’ho els vents d’Internet. Però per a nostàlgics i per a curiosos la nova fonoteca escaldenca conservarà la memòria d’unes dècades prodigioses. All that Jazz!