Iolanda Batallé presenta llibre, ‘Massa deutes amb les flors’, en una diguem-ne minigira que passa per les llibreries La Trenca (avui) i El Refugi de la Seu (demà)

Que tothom tingui clar, d’entrada, que no és un tractat de botànica. 
Ah, no, no, no.  Res més lluny. 

Novel·la. 
És novel·la, sí, el relat d’una dona de ciutat, la Solitària, que decideix instal·lar-se en un poble de les Valls Altes (tot són noms simbòlics) per on havia passejat amb el pare de la família i està convençuda que en aquelles històries que li explicava hi ha una novel·la, així que s’hi instal·la per escriure-la. 

Una primera persona dissimulada. 
Massa deutes amb les flors s’organitza en uns capítols on cadascun és una veu: el pare, el fill, la filla, el foraster, la mare i un personatge que em xifla, que és l’heroi de la muntanya, com els bufons de Shakespeare, entre els quals hi ha qui sempre diu la veritat. 

Moltes veus, doncs. 
Que li expliquen la història de les Valls Altes des dels anys quaranta. Un poble de pedra que, com tants pobles en aquestes valls, van quedar buits. Per què? Perquè persones que mai no havien trepitjat el lloc, des dels seus despatxos,  van decidir tancar l’escola. I que hi deixi d’haver-hi mestres és matar el poble. 

A Andorra no ben bé, però a l’Alt Urgell i comarques veïnes...
Les famílies marxen a les ciutats, a les cases comença a haver-hi goteres, les teulades s’enfonsen... I aquí expliquem la història d’una família que justament decideix no marxar per salvar el seu poble. A la Solitària li confessen coses que els costa de verbalitzar, coses que els han passat. El llibre reivindica la força de la paraula i la idea que tot allò que ens costa d’explicar és precisament allò que més mereix de ser explicat. 

Intentarem endevinar el poble. 
La història parteix d’un lloc real, d’una família real: el llibre té una part quasi de periodisme literari. Però no diré mai quin és el lloc ni la família. M’agraden els noms simbòlics. Em trobo lectors que diuen: “Això va passar igual al poble de la meva padrina”. És bonic que cadascú hi identifiqui el seu poble. 

I no l’encertem. 
De cent persones, m’han proposat cent llocs diferents. El poble també parla de la malaltia mental, que ja ens ha quedat clar que no és quelcom que queda allà lluny, sinó que ens passa, a nosaltres i a les nostres famílies. En parlar-ne, es comparteix i es dilueix el dolor. L’Audre Lord deia: “El meu silenci no em va protegir, el teu silenci no et protegirà”. 

Tornem a les plantes del títol. 
Es correspon amb uns versos de l’Antònia Vicens: “Morir-te, encara no, / tens massa deutes amb les flors”. És una poeta que a mi em xifla, també com a persona. Crec que els versos reflecteixen  bé aquesta història. Una història on també té molt de protagonisme la muntanya. 

En quin sentit?
Els hiverns són duríssims, foscos, i la gent que hi viu ho fa perquè sap que sempre arriba la primavera, que sempre arriben les flors. Sempre que dedico el llibre desitjo que mantinguem deutes amb les flors perquè això significa que no morim. 

Homenatja Barbal, recorda ‘Solitud’. 
Vaig llegir Pedra de tartera amb quinze o setze i em va marcar moltíssim. El personatge clarament s’inspira de l’obra de la Víctor Català... També hi ha referències a Virgínia Wolf, a Safo, a autores que tenen en comú una cosa: que a banda de ser escriptores de primer ordre, se suïciden. Perquè el llibre fa un altre avís: parla de gent que gosa fer les coses a la seva manera, no com la societat espera. 

Això es paga. 
Efectivament, això té  un preu. Per a homes i dones. Però si som dones, encara és més alt, i ens diuen putes, o ens diuen bruixes, o boges. Algú diu “això no passa”. Doncs no passarà en el teu món, li contesto, perquè jo, que porto anys dirigint equips, tant a l’empresa privada com en els tres anys al capdavant de l’Institut Ramon Llull, i ho faig a la meva manera, jo sé que molta gent –i no parlo de masclistes unga-unga, que em preocupen menys, sinó de suposats intel·lectuals– m’han etiquetat de boja o puta. 

Parla de l’IRL, com veu la Fundació?
No em pertoca valorar, jo ja n’estic allunyada. Sí recordaré que en 21 anys vaig ser l’única dona directora de l’Institut. Igualtat? Els meus ovaris. 

Ara presideix la Teresa Colom. 
I molt vaig batallar per quelcom així!