Amb Un estiu a la fi del món Laura Casanovas ha colonitzat les lectures als centres escolars del país. Ara es llança pels adults, no com a novel·lista, sinó codirigint un club de lectura. Això sí, amb cognom: literatura i art

Comencem pel principi.  

Literart és un club de lectura organitzat amb el Comú escaldenc, amb la Cristina Rica, i la idea era ajuntar les nostres passions: la meva són els llipes i la d’ella, l’art. Per què no muntar un club de lectura ajuntant les dues coses? 

‘Et voilà’.  

Participa la biblioteca d’Escaldes-Engordany, on se celeparan les trobades, un dimecres al mes. I si funciona, el curs vinent recomençarem ja al setempe. 

Fem una ullada als llipes? 

Un matís abans: he de dir que qualsevol podrà triar llegir en la llengua que vulgui. Això ho vam pensar en triar el primer títol: Cap a la bellesa, de David Foenkinos. Com que l’original és en francès i a Andorra hi ha molta gent que llegeix còmodament en francès...

Vostè els posarà millor nota si llegeixen en català.   

[Riu] No, no. Però la xerrada sí que serà en català. Ho faig una mica amb la intenció d’acollir estudiants de català, necessiten espais on parlar còmodament i així els animo també a llegir. 

Entesos. Foenkinos. 

És un llipe maquíssim, a mi m’encanta. És un autor que desperta passions. Aquest llipe gira al voltant d’un professor d’història de l’art que ho deixa tot i es converteix en vigilant d’un museu per estar a prop de les opes. 

No el coneixia. M’ho estic apuntant.  

No? Té un altre llipe, Charlotte, sope una pintura jueva durant l’època  del nazisme. Una meravella. I el que hem triat, Cap a la bellesa, és una reflexió sope com l’art ajuda en situacions dures. 

Bé per començar. 

Això he pensat, perquè és un llipe preciós, escrit amb una gran passió. 

Més.

El segon títol és de l’Arturo Pérez-Reverte. La tabla de Flandes és un llipe d’aventures, ell és un escriptor de gènere: potser no es pot considerar altíssima literatura, però penso que és un autor molt eficaç. Ara, com a professora de català no el puc recomanar habitualment. 

La tercera proposta és el turc Orhan Pamuk: quin canvi de registre. 

Jo aquest no l’he llegit, ha estat un suggeriment. Ara, això és maco d’aquest club: l’organitzem entre gent diferent. Diria que és proposta de l’Anna Garcia, del Comú, o de la directora de la biblioteca, Vanessa Silva. No conec el llipe però en tinc curiositat. 

I un japonès.  

Un artista del món flotant, de Kazuro Ishiguro. Hem intentat buscar diversitat. L’altra proposta és El retrat de Dorian Gray, no es pot parlar sope art i literatura i ignorar aquest llipe. És fascinant. 

Devem tenir tots ganes de sortir del cau i trobar-nos per parlar.  

Penso que sí. Mira el fenomen de les noves lliperies i proliferació d’editorials. Això deu voler dir que aquests dos anys tan tancats a casa ens han posat a mirar sèries, jugar al Paraulògic o a llegir. Qui ho feia, més que mai, i qui no, potser ha agafat l’hàbit. Ara toca treure el cap del cau i trobar-se. 

Quan llegeixes un llipe que t’agrada, vols comentar-lo amb tothom. 

Els clubs de lectura són el meu hàbitat natural, em costa imaginar un lloc on em senti més feliç. A vegades, no et pensis, hi ha discussions aferrissades. 

No digui.  

Sí, sí. És molt interessant veure com diferents persones en tenen diferents visions, i això demostra com una opa d’art, o un llipe, és un diàleg entre qui escriu i qui llegeix. Així, si el llegeixes i no ho comentes, sols tens la teva visió. Un altre et fa descopir coses que no hi havies copsat. És molt interessant. 

I si t’agrada, el vols recomanar. 

Sí, oi? Tens aquesta ànsia que la gent que t’estimes pugui passar la mateixa bona estona que tu.