La vida per a Gloria Estefanell (Barcelona, 1960) sembla que és lliscar: primer, per les pistes d’esquí professionals; després acompanyant els patinadors olímpics a la Federació Espanyola i ara, amb els pinzells. Pintura que fa de l’esport blanc la seva raó de ser. A la galeria Art al Set

Andorra li és territori conegut.  
Hi vaig aprendre a esquiar. Fixeu-vos, fa seixanta anys! Veníem amb el pare a l’hotel París-Londres. Després ja anàvem a Canillo, a Soldeu. Així que ara em fa moltíssima il·lusió exposar aquí. 

En això sí que debuta.  
Sí, sí, és la primera vegada que exposo aquí. He exposat a Madrid, a l’Art Bassel, a Miami, a Saint-Moritz. No gaire de totes maneres, em fa com vergonyeta mostrar la meva obra, exhibir-me. 

Esportistes en miniatura.  
Goso pensar que és una pintura vitalista. L’esport reflecteix sempre la part més positiva, vitalista, i és el que intento mostrar a l’obra. 

Vostè és de lliscar...
Sí, sí, m’agrada reflectir les ombres, la neu, el lliscar, sí. 

Una tècnica particular.  
Sí, oi? D’entrada sembla com una tacota de pintura, que de fet és com treballo: la llenço i tal com raja, tal com cau, i a partir de la taca hi trobo la forma. Qui  veu els quadres i em coneix em diu “es nota que has esquiat molt”. 

Diu com cau: sembla que cau bé. 
Sí, sí, és caure bé. Ara, també hi ha una feina molt gran en cadascun dels quadradets del fons. La gent potser no ho valorarà d’entrada, però dona molta feina, molta: té quatre capes de color, amb tons que creo jo mateixa, és com un carnet d’identitat de cada tela.  

Les ombres, omnipresents.
M’interessen molt, em fascinen. De fet, és en el que més em fixo quan vaig en un telecadira, en un telefèric, i miro cap a baix, les figures petitones i les ombres que s’hi reflecteixen: són hipnòtiques. 

Ha passat hores veient-ho.  
He estat molts anys lligada a l’esport, sí, a la Federación Española de Deportes de Hielo, he estat vicepresidenta. Col·laboràvem molt amb Andorra, per cert. La gent em pregunta per què no pinto patinadors, doncs perquè no té la mateixa llum que l’esquí, el sol sobre la neu i aquests colors tan macos. 

Va començar a pintar...
Des de molt petita.  No és que en tingui formació, ni Belles Arts ni res, de fet jo vaig estudiar Dret, però pinto des de sempre. La vida em va portar al món de l’esport i mentre era a la Federació dissenyava els vestits als esportistes. I pintava, però per a mi. Ja fora de la Federació, els meus fills em van animar a pintar. 

Bé per ells.  
Vaig començar a fer els quadres dels esquiadors i la meva filla em va posar en contacte amb un galerista de Madrid, que em va oferir exposar. Era el 2016. Quina vergonya! I encara que es van vendre els quadres, jo pensava que allò va ser per compromís, perquè hi havien anat molts amics meus. No em va agradar. 

Es devia equivocar.  
Bé. A mi no em va agradar. Però aleshores em va contactar una galeria de Canadà, Whistler, que havia vist obres per Instagram. Això ja va ser diferent. Des d’aleshores treballo amb ells, igual que amb una altra galeria a Califòrnia, una a Las Vegas i començaré ara a Aspen. Això m’agrada: compra gent que no em coneix. Em fa recuperar la confiança. 

Trenca la dicotomia mental: o cultura o esport. 
Sí, oi? I sembla que si fas esport no fas art. Als esportistes els encanta l’art. 

L’esport és molt plàstic, amb tot el moviment i tot plegat.  
Sí, sí. Jo també faig quadres de golf i de tennis, encara que aquí hem portat els d’esquí. El discurs d’aquesta pintura, des del meu punt de vista, dona bon rotllo. Bones vibracions. 

Ep! I miri si es barregen art i esport: fa poc venia el ballet d’Antonio Najarro, que coreografia patinadors.  
Oi tant! Hem col·laborat molt sovint, fent programes de patinatge artístic. Un altre nivell. I també aquí amb Canillo hem col·laborat moltíssim.