Digueu-li Meri Rabassa, digueu-li princesa Pirene, que és el personatge que interpretarà a Cal Pal: espectacle nadalenc concebut amb Ferran Castells

Princesa Pirene.
És la protagonista de l’espectacle El Petit de Cal Pal que farem el 18, 19 i 29. És un personatge mitològic: una de les dones d’Heracles. Quan va morir, la va cobrir de pedres i així es van formar els Pirineus. 

També. Com es trasllada el relat a això tan vertiginós que fa vostè?
Pirene és el personatge i el circ, com el teatre, són les eines per transmetre la seva història. Les hem fusionat per parlar de Pirene i també d’algunes tradicions andorranes. 

Per exemple?
Noooo, no puc donar exemples. En Ferran [Castells] no em deixa, vol que sigui una activitat sorpresa per a qui vingui. Però té a veure amb tradicions d’Andorra, amb l’autenticitat...

Ah, i en un espai molt autèntic.
Exactament. Ens ha donat molt de joc l’espai en si. Precisament perquè és un lloc que té tant a veure amb la història i les arrels del país. Així reflectim que Pirene té un vincle emocional amb aquest espai. A partir d’aquí anem conduint el relat. 

I físicament parlant: per fer acrobàcies, ajuda? L’espai és reduït. 
No hi ha molta alçada però tampoc és que hàgim de fer tècnicament la gran acrobàcia. Ara bé, tot i així es pot transmetre moltíssim. 

Amb quina idea volen que marxin els infants?
Volem explicar la història tan fidelment com poguem. També volem transmetre alguns valors, com ara la importància de les tradicions. Es mantenen, però sempre es van corrompent una mica i volem parlar dels veritables perquès de les tradicions. 

És vostè molt nadalenca?
M’agrada, sí, però no com a festa consumista, sinó ajuntar-te amb la gent que t’estimes. És clar que fer regals fa il·lusió, però el rerefons consumista ...

Es pot viure a Andorra del circ?
Jo ho porto bé. Ara he obert una associació i a través d’ella hem posat en marxa dos espais de circ, un de cedit pel Comú de la Massana i l’altre, a través del d’Andorra la Vella. Comença a ser possible entrenar i fer classes, que fins ara costava moltíssim: jo m’he passat anys entrenant a la intempèrie. 

Hi ha interès? Planter? 
Sí, sí, i tant. Vaig començar a l’octubre i els grups es van omplir. Sobretot nens. Els encanta penjar-se, els agrada jugar. 

Hi ha talent?
Ja ho crec. Ells tenen facilitat i més força relativa que un adult. Així que de seguida poden fer figures. De seguida fan coses que a mi, i a ells, ens semblen molt interessants. Veuen que poden fer coses i s’entusiasmen, la veritat. Després venen els adults a provar...

I se’n foten?!
Veuen que a ells els surt amb més facilitat. Els ensenyen. A mi m’agrada molt quan veig com els ensenyen a fer. 

Que bons! També ajudarà que els pares perdin la por per la criatura.
Pensa que no fem res arriscat. Hi ha uns matalassos antipànic a sota, molt gruixuts. Els llocs on entrenem tampoc és que tinguin molta alçada. Cinc metres com a molt i mai no pugen fins a dalt. 

Què la va portar a l’acrobàcia?
Jo sempre havia fet teatre, des de ben petita, i estava treballant a Caldea: es feien els espectacles acrobàtics i els veia fer-los i volia fer-los jo també. Tenia 28 anys però tot és constància i apassionar-te. M’hi vaig posar i mira!