Àlvaro Pemartin de la Calle: “Hem de saber de què és l’entrepà abans de conquerir l’espai”

Els astrobiòlegs són gent humil per força: tan vast és el terreny al qual s’enfronten i tan poques les certeses. Pemartin, que ahir oferia una conferència de la SAC, és metge i membre de l’Agrupació Astronòmica Magallanes.

Astrobiologia?
És la disciplina que estudia la vida com a fenomen des del punt de vista de l’astronomia. L’astronomia estudia el cosmos: les galàxies, els cometes... i en un punt diminut es produeix un fenomen, que és la vida. L’estudiem des de fora, que significa que hi hagi vida a la Terra. O fora.

Aquí o fora?
La que hi ha aquí és la que hi ha. A dia d’avui, és la que hi ha. L’astrobiologia intenta aprofundir què és la vida, com va sorgir, per què és així i no d’una altra manera, si és fruit de la casualitat o no. 

I fora d’aquí?
Intentem saber on i com buscar. 

Tot són preguntes. Què sabem?
Sabem que l’univers és immens i que segur que es donen les condicions perquè hi hagi vida. Però nosaltres tenim capacitat per buscar només molt a prop. En algun lloc n’hi deu haver. 

Un univers molt gran i un temps en consonància.
Es calcula que l’univers tingui 13.000 milions d’anys. Ha donat temps que hagin passat moltes coses. En tot aquest espai i tot aquest temps, pensem que en una altra banda, no sols aquí, s’ha desenvolupat la vida. 

Què és la vida?
És la primera pregunta que ens fem i no en tenim cap resposta. A l’EGB ens deien que l’ésser viu té capacitat de reproducció, de relació i de nutrició. Però aleshores un mascle humà no és un ésser viu, perquè es nodreix i es relaciona però no es pot reproduir. Aleshores diem que un baró no està viu? Complicat, oi?

Ja ens fa voltes el cap.
Però tot plegat no és més que un al·licient per continuar aprofundint. 

A les estrelles es van formar els àtoms que ens conformen, oi?
Sí, som pols d’estrelles. Es crea l’univers fa milions d’anys: un puntet molt dens, molt dens, que esclata per raons que desconeixem i es comença a expandir. Es produeixen reaccions, molècules cada cop més complexes, fins que una d’elles es converteix en quelcom que viu. 

Tot comença en les reaccions de supernoves, oi?
La vida no és més que una recepta que s’ha de cuinar. Quan tenim l’olla amb la pressió suficient, la calor suficient i els ingredients adequats, es formen els compostos que formaran un ésser viu. Aquesta és una de les grans preguntes de l’astrobiologia: com sorgeix la vida si el que teníem eren quantitats d’hidrogen, heli i altres elements molt simples. 

Vostè és metge d’urgències.
Quan miro les estrelles no puc evitar pensar en com sorgeix la vida en tot això, un fenomen tan peculiar i complex. Em crida l’atenció que s’hagi produït en el buit de l’univers. Amb els astrònoms veig cometes, planetes... i aquí es crea un ésser que necessita respirar, menjar, defecar...

Goso dir que és una ciència que ens torna humils: no sabem res. 
És clar. Els astrobiòlegs som conscients que sabem molt poc, molt poc, molt poc. També que portem aquí molt poc temps (un acuclar de pestanyes de l’univers) i ocupem un espai ridícul, així que som humils per naturalesa. 

Prenen el relleu dels teòlegs. 
L’astrobiologia es planteja preguntes de la manera més realista possible. Com seran els extraterrestres? Pensem-ho de debò, no com ho fan les novel·les. O com es podria colonitzar un altre planeta. 

Aquí ja avancen. O experimenten.
Si haguéssim de colonitzar Mart, com ho faríem de debò: necessitem dormir, beure, menjar, fer les nostres necessitats... Estem començant a discutir els problemes que ens hi trobaríem. 

Volen ser realistes.
Més realisme i menys èpica. Hem de resoldre de què serà l’entrepà abans de pensar a conquerir l’espai.