Toni Escabias es presenta com a ‘coach metafísic’. Especialitzat en adolescència i família, posa sobre la taula una reflexió sobre el model de pares que som en aquesta actualitat accelerada.  

Pares absents.  
És una xerrada, el 14 d’abril al Roc Blanc, adreçada a pares i mares, però també a educadors, perquè facin una presa de consciència sobre aquest món en què ens movem, nosaltres i els nostres fills i en què la seva salut mental està caient en cert risc a causa de l’entorn, del context en què vivim. 

Xarxes socials i tot plegat.  
Sí,  exactament. A la xerrada vull mostrar que els pares en tenim una responsabilitat. 

Les coses avancen tan ràpidament que tots estem una mica superats.  
Totalment. Vivim a una velocitat accelerada i estem més connectats amb el fer que amb el ser. Aquesta manera d’estar al món fa que sovint oblidem que hem d’estar presents per als nostres fills. Oblidem aquesta part més emocional, la de preguntar als fills com se senten. 

Aleshores? 
Hem de prendre consciència que si no ens agrada allò que veiem en els nostres fills, o com s’estan conduint, l’origen està en el model que nosaltres, com a pares, els mostrem. 

Fan allò que ens veuen fer.  
La pregunta que jo els trasllado és aquesta, sí. A la xerrada llanço preguntes, perquè el que vaig és a provocar la reflexió sobre si el seu model com a pares és o no útil per als fills. 

Preguntes com ara...? 
Sobre la presència, el seu estar: quan arriben a casa enfoquen més l’interès en els fills en el fer, en què han fet durant el dia, o en com s’han sentit, per exemple. 

Les dues coses es relacionen. 
Però és molt subtil. Una cosa és preguntar sobre el fer i una altra és interessar-te per si ha estat feliç, alegre, o trist... Has anat al gimnàs, com t’ha anat l’examen, són preguntes molt enfocades al currículum, a accions. Les preguntes relacionades amb el ser són més espirituals, centrades en la persona. Tot és molt subjectiu, una acció, una situació, pot semblar d’allò més normal i en canvi el fill l’ha viscut negativament. 

Posem un exemple? 
Els pares busquem sempre proves que als nostres fills els va bé. Per això preguntem com els ha anat un examen, què han fet a l’escola, si han fet els deures, etcètera. És necessari, però oblidem que ens expliquin com viuen la seva vida en cada moment, què els motiva, en què s’enfoquen. En resum, el lloc que està ocupant, no sols allò que està fent. 

Entesos.  
Quan ens eduquen, és com si ens dirigissin. Tot està molt organitzat. Però quant a la gestió emocional, queda com una mica més de banda, oi? Se suposa que si el nen va fent els passos que toquen en cada moment, ja serà feliç i no els ho preguntem. 

Els adolescents expliquen els seus problemes a una IA.  
És un tema que també abordarem. Això passa precisament per aquesta manca de la gestió emocional per part dels pares. Necessiten ser escoltats, no que el pare estigui més pendent de les seves preocupacions –o fins i tot del mòbil– que del fill i no li para atenció. Els fills, automàticament, es bloquegen. Això si passa més d’un parell de cops... el fill ja ni contesta. 

Però en l’adolescència a ningú ens ha agradat gaire confessar les nostres coses als adults.  
Sí, una mica és així, però depèn del vincle emocional que tinguin amb els pares. És normal que vulguin sortir a conèixer món, però si el lligam és fort, sempre tornaran a confiar-hi. El pare ha de ser un far i els fills han de saber que hi poden anar cada cop que el necessitin, no quan els pares ho necessitin, sinó els fills. 

En teoria, sona bé.   
Quan ens  posem en plan policia, controlador, els fills rebutgen aquesta manera d’estar. Han de sentir que són lliures –amb límits, és clar– i saber que si una cosa els surt malament poden recórrer als pares, tornar a l’origen. S’ha de generar el vincle de confiança i evitar, per exemple, accions com ridiculitzar els neguits del teu fill, treure’ls importància, perquè per a ell en té.