Francisco Castaño, assessor familiar i professor d’institut, visita el país justament avui per fer una xerrada a la sala de conferències d’Andbank. El títol està més que clar: ‘Educar amb disciplina positiva: Educar amb límits sense crits’. 


En què basa les conferències que fa?
Parlo dels cinc principis de la disciplina positiva, i el que intento és extrapolar-la al sentit comú, ja que o no s’està aplicant bé o no s’entén bé. Hi ha gent que creu que és no posar límits, que vol dir ser permissiu, i això acaba generant problemes en el comportament de molts nens i nenes.

Entenc.
Intento explicar que ser un pare ferm no està renyit amb el fet de tenir estima pels fills, ser amable o tenir respecte. També parlo d’educació emocional, de valors, de comunicació, de maneres... Una mica de tot en general i de com aplicar-ho, com et dic, amb sentit comú.

És trobar la balança entre no ser ni massa estricte ni massa permissiu, no?
Bé, penso que quan eduquem els fills intentem que no plorin, que no pateixin, que no els falti de res, i això és el que ens fa ser una mica més “tous”. Quan s’entén que les coses no sortiran sempre com un vol, et fa tenir més seguretat a l’hora d’educar.

I això s’ha d’aplicar solament a casa?
Mira, hi ha un proverbi africà que diu que per a educar fa falta la ciutat sencera. L’educació és en general: a casa, a l’escola, quan fan música, esport, etc. Ara bé, sí que és veritat que la xerrada està més focalitzada cap als pares. 

Hi ha pares que li hagin comentat els resultats?
Sí, molts m’ho diuen. Expliquen que la relació amb els seus fills ha millorat molt. D’altra banda, també tinc una assessoria a Barcelona on treballo amb famílies que tenen problemes de comportament amb els seus fills.

Es veu de manera més directa.
Quan vaig començar amb les assessories venien moltes famílies amb fills de 15 o 16 anys, ara a la majoria els passa quan en tenen 5, 6, 7...

Tot va més ràpid.
Hem de tenir en compte el temperament del nen o de la nena i el dels pares, però no hi ha una edat en concret. Ara bé, sí que si la disciplina positiva no s’aplica correctament des d’un començament, els problemes surten abans.

És comprensible.
A més, hi ha la creença que quan creixin ja maduraran i canviaran, però quan hi ha un problema s’ha de solucionar del tot, no esperar que creixi.

Tallar-lo de soca-rel!
Però mai s’ha de llençar la tovallola, d’acord que hi poden haver diversos factors en cada cas que afectin d’una manera o altra, però sempre hi ha solució.

Ara, a Espanya, volen prohibir les xarxes socials als menors de 16 anys, què n’opina?
Ho trobo molt bé, ja que les xarxes generen molts problemes. Passar moltes hores amb el telèfon és una addicció i, és clar, els continguts que hi ha, depenent de l’edat que tinguis, no tens els filtres suficients per a discernir què està bé i què està malament.

Ho tenen més difícil, està clar.
A més, tot és vàlid per tal de tenir més seguidors o “m’agrada”. Nois que fan determinats reptes virals, o noies que es fan fotografies inadequades per agradar més... També es creuen tot el que llegeixen, ha augmentat el percentatge d’ús de cosmètics en nenes de 13 o 14 anys perquè ho veuen a les xarxes...

...
Volen ser com l’influencer de torn. A més, si t’hi fixes, a les xarxes socials ningú explica quan té un problema, solament compartim el que és meravellós, però això no és la vida.

I tant que no...
Però considero que això ha de ser un suport per als pares, ja que els que realment han de supervisar el temps i quin tipus de contingut consumeixen són ells. No podem pretendre que la llei ho faci tot, però sí pot servir als pares per tenir més força moral a l’hora de restringir o prohibir l’ús.

L’Estat els avala, en aquest cas.
Exacte. Però és que no saps la quantitat de problemes que hi ha... Nenes de deu anys que es barallen per WhatsApp perquè una ha comentat no sé què i l’altra ha compartit un vídeo i altres històries... Això passa molt, i trobo bé que s’intenti evitar.