Prepara una peculiar gira per locals d’Andorra, on ja ha tocat i des d’on, assegura el músic manresà Le Clôtet avec Garcés (Hussein Garcés), ha rebut molt de suport la seva particular proposta ‘folkgrunge’

Què fa un noi com vostè en un lloc (tan fred) com Finlàndia? 
Fora hi ha una tempesta de neu brutal, no us ho imagineu. Vaig venir cap aquí arran del disc que vaig publicar el 2013, Pasen, Acomódense…Y Salgan Por Donde Puedan, fet en condicions molt precàries, us ho diré sense victimisme, a punt de perdre un braç. Mira, una situació crítica, a tots ens passen coses a la vida, i me’n vaig sortir gràcies a la música. I molta gent d’Andorra em va començar a seguir i a comprar el disc. 

Parlen de vostè arreu.  
Vaig començar a promocionar-lo a porta freda. Hi ha músics que es queden a casa i es queixen perquè no venen el seu disc. No! Jo vaig aconseguir només treure’l vendre discos a divuit països, incloent-hi Andorra. Físicament, no digitalment, preciso. 

Però què hi fa, a Finlàndia?
Vaig fer el primer disc de folkgrunge. Això em va fer sonar arreu, molt als Estats Units, per exemple. Vaig començar a guanyar premis i a fer-me un nom. Amb un disc! Això és ben difícil, no us sembla? Doncs el disc va funcionar molt bé a Finlàndia, des del 2017, que començo a ser portada a molts mitjans. 

‘Folkgrunge’? 
Una marca pròpia. Una fusió d’estils amb la música sumèria. 

Música sumèria? 
Jo no puc competir amb segells que mouen milions d’euros, igual que una botiga petita haurà de fer sabates artesanes perquè no pot competir amb Nike o Adidas, oi? Has de competir en singularitat, allò que no fa ningú. 

Ja, però música sumèria no és un pèl rebuscat?
La civilització sumèria s’ubicava per aquella zona de Rif, on crec tenir certes arrels, a banda de les catalanes, i utilitza unes escales musicals particulars. L’he barrejat amb el grunge de Seattle. Per això vaig fer el primer disc de folkgrunge i he fet història a la música. 

Tornem a preguntar: sabem com sonava la música sumèria?
Té les mateixes escales que la música del Rif, la música àrab. Ens hem de remuntar a través de la música egípcia, que utilitzava semitons, una escala dòrica. I això ho he adaptat a la meva persona. 

Entesos. Una qüestió molt tècnica.  
I d’aquesta música van quedar registres escrits, com de la música egípcia. Després, ja sabeu, Pitàgores ho va adaptar, perquè com tots sabem, en definitiva la música és matemàtiques. A banda, també els sumeris van deixar registres escrits de les lletres de les cançons.

Després del primer disc?  
He estat fent projectes paral·lels amb la meva parella, que és ballarina clàssica. Així que ara explorem fusions per aquesta banda. I el govern de Finlàndia em va contractar per compondre la música en una campanya per evitar els suïcidis adolescent. En la postpandèmia ha estat terrible tot el tema de salut mental. Aquí, que a banda tenen tan poc sol, pobrets... Diria que és el primer país que sap utilitzar la música com a medicina. 

Vostè ho deu patir.  
Moltíssim, moltíssim. Sent mediterrani, pots comptar, et deixa malament. 

Havia passat per Andorra i anuncia que hi tornarà.  
Sí, sí. Sobretot he fet concerts privats, i tinc previst de fer-ne una gira que serà molt particular, molt original.  De moment l’estic treballant i sé que tinc una petita comunitat que em segueix. 

Doncs aquí l’esperem.  
Però serà en llocs singulars, perquè això de tocar en sales de nit cada cop ho veig més vulgar i amb menys sortida. 

De moment, una abraçada de part nostra a alguna estàtua de Sibelius.  
Ho faré, ho faré.