“Amb Llach vaig viure la millor etapa"

Cases al piano i Sveta Trushka al violoncel clouen dissabte el Cambra Romànica. La música, del bagenc Cases, incansable compositor que ha escrit la banda sonora de més de 70 pel·lícules. A banda d’haver estat l’arranjador de Lluís Llach durant una llarga dècada. I ara tornen, ho sabien?

Dissabte, a les cinc a Sant Serni. 
Tocarem obres meves, bàsicament que procedeixen de les bandes sonores que  he fet per al cinema, arranjades per a tocar-les en concert. 

Ha fet carrera al cine.
Vint-i-cinc anys, unes setanta pel·lícules, sí, és el que més he compost. 

Mario Camus, Ventura Pons, Chávarri, Balagueró...
Home! Jo diria, ara que mires enrere i valores, que he admirat molt Gonzalo Suárez. És qui més em va frapar: ell és escriptor, un home que s’explica molt bé i tot i que ja diu que no sap res de música, té el domini de la paraula i sap dir clarament què vol. És poc usual. Hem fet un binomi molt molt molt interessant. 

Es van entendre.
Imagina trobar dues persones que, l’una a través de la música i l’altra a través de les imatges, de dues arts diferents, s’arribin a entendre, compenetrar, i dir el mateix. 

Costa trobar la parella ideal. 
Sí, sí, oi? En tots els àmbits. He de dir que vaig tenir alguna altra parella de ball, com el Ventura Pons, amb qui he fet disset pel·lícules: això també és difícil. 

Es deixen ‘tocar’ la seva obra? 
Tenen allò tan clar... i no tan clar. A cada film, amb cada director, és un món.  Alguns diuen “vostè és qui sap de música” i d’altres són intervencionistes. O els que volen allò que ja han sentit... O els que no tenen ni idea de què volen. Que són els que em posen més nerviós. O els que només diuen coses per manar. Al cine hi ha els egos més grans que hi ha. 

Direm el pecat però no el pecador.  
M’ho estimo més, sí, sí [riu].

Captem que moltes sense la banda sonora no serien el que són? 
Suposo. La música juga un paper molt subliminar, reforça sentiments, també els ocults, i sense la música faltaria alguna cosa que l’espectador no entendria. 

Una obvietat: ‘Psicosi’ seria ‘puf’.
Home! I un 90% de les pel·lícules. Tot i que ara moltes bandes sonores les fan gent que no són músics, sinó que es limiten a comprar uns sons i au.

Al nivell del ‘fast food’. 
El cine deixa de ser un art i es converteix en producte. El cine abans era la meitat art i la meitat, indústria. Ara ja només és indústria. 

Tornem al concert: també tocarà alguna cosa de l’últim disc, ‘Minimal’?
Sí, una peça. Estic fent unes composicions minimalistes i a mesura que vaig fent les vaig introduint al repertori.  

Trobàvem a faltar Lluís Llach. No sé si pregunto o afirmo. 
Em va trucar per aquest concert del 18 de desembre al  Palau Sant Jordi: quan ho va fer vaig pensar que m’havia fet un regal... Tota la vida he estat enamorat de la música del Lluís. Molt abans de tocar amb ell ja n’era fan. I amb ell, va ser la millor etapa de la meva vida. 

Feliç, doncs.  
Sí. Vaig començar a fer cinema amb ell, d’aquí ve la meva dedicació al cine. Durant un parell d’anys el meu repertori era tot música de Llach. 

I com es van conèixer?
Abans que jo hi havia com a teclista i arranjador en Manel Camp, que també és de Manresa, com jo, i quan ell va donar per acabada la seva etapa ens va presentar. Ens vam entendre des del primer dia. 

Per aquí corre un altre músic manresà, en Josep Maria Escribano. 
Bon músic! Va ser professor nostre.  

Per Andorra ja ha tocat.  
És clar que sí, és clar. I saps? També em conec bé el vostre romànic, en soc un apassionat. No sé si ho saps, però jo visc en el que havia estat una ermita. 

Tindrà temps de fer-hi una ullada? 
I amb neu, espero, que no en tinc fotos amb neu.