Sospitem que ens enganya, que amb els noranta anys que afirma haver fet no es pot lluir i donar canya a l’aiguagim com ho fa Teresa Pich. Igualment, celebrem el seu somriure sempitern

Au va! No ens la creiem. 
I tant, nena, què et penses?! Vaig néixer l’any 1935. Mireu, un cop l’any o així, si no em constipo ni res, vaig al metge i em fa anàlisi: no s’ho pot creure, tampoc, que no tingui sucre, ni colesterol, ni res. En ma vida no he pres una pastilla ni cap potinga ni res!

Deixi anar el secret. 
I jo què sé. Jo menjo de tot. Per esmorzar, veig la gent allà untant la mantega sobre la torrada, un filet ben prim... i jo sempre li he plantat un trosset i au!, una bona mossegada. Home, ara ja no en menjo tanta. No és que fos un dit de gros, però vaja, una bona queixalada. 

El secret potser és l’esport que fa. Aiguagim per començar. 
Vaig començar cap allà el 2017, crec. Quan va morir el meu home. Abans no podia, que era molt gelós, i no em deixava anar enlloc. Mireu, va ser morir-se ell i començar a viure jo. 

I balla. 
Prou que m’agrada. El problema és que els balladors de la meva edat van marxant i no trobo amb qui. Abans també feia el ball cerdà. Ara ja no. A mi m’agradava entrar saltant a la plaça, no caminant, que no llueix igual. Però fer saltirons... bé, això ja no puc tant. 

Miri que ens fa riure. 
Jo no he mirat mai què menjo, més aviat he menjat sempre el que tenia, que venia de casa rica, però he estat pobra tota la vida. Feia un arròs ben bo, però amb el cap del conill i el fetge i tot plegat. I vaja si la mainada se’l menjava, i se’n llepaven els dits. Sort d’una tieta, que em va ensenyar a estalviar. 

Una mainada que ha aixecat cosint. 
He cosit tota la vida. Me’n van ensenyar a les monges als set anys, a fer mitja i cosir a màquina. I soc molt polida, eh! Encara cuso, a mi no em cansa, m’hi estic tot el dia, ara t’ensenyaré unes camises de dormir que he fet i et quedaràs admirada [ho fa: efectivament, flipem] i de vestits per al ball cerdà... potser n’he fet més de trenta! Amb els mantons i els milers de lluentons posats a mà. 

Déu n’hi do el que ens mostra. 
Un cop vaig ensenyar-ho a les monges de la Companyia de Maria i em van dir “però com pot fer-ho això, vostè, si és llenceria fina”. Ni una puntada fora de lloc. 

Sense paraules.  
He cosit per a la gent potser durant seixanta anys i continuo cosint, però ara per a mi. A mi no em cansa, ni em fa mal res, no, no. 

Diu vostè que enraona “ben pagès”. És filla  de  la Cerdanya.   
De Bor, sí,  que hi ha unes grutes on algun cop es va perdre gent i alguns hi van morir i tot.  A la Seu vaig venir amb divuit anys, quan em vaig casar. Ja et dic, a casa tenien moltes terres, però jo anava amb els nens del poble i ens donaven pa amb xocolata per berenar i me’n llepava els dits, no pensava que a casa teníem allò ni allò altre. I després, la vida... 

La vida ha estat dura –sempre ho és– i no perd el somriure.   
Què vols que et digui?! És que jo soc feliç, soc alegre, no m’enfado. No faig per exemple aquelles coses que es fan pels cèntims, jo soc d’un altre caràcter.  I he tingut lo meu, sí, i tant! I tanta canalla! Set fills. Una criatura es va morir amb quatre mesos. Quan les monges em veien entrar a parir em deien “però tu un altre cop, Teresa?” Ara el gran dels fills ja té setanta anys. Tots han sortit molt espavilats. Tinc sis fills, vuit nets i sis besnets, una que acaba de néixer fa pocs dies i encara no conec. 

La petita de les seves ‘nenes’ la Teresa, l’ha convertit en personatge de llibre, a ‘Tot va passar alhora’.  
Sí, oi? Hi explica moltes coses nostres. Abans de publicar-lo el va fer llegir als seus germans. Jo el llegeixo ara. Però et confesso una cosa, en català em costa més, què vols?, vaig aprendre a llegir en castellà. 

La traducció no trigarà.   
Sí, això m’ha dit.