A aquestes altures, la maquinària prèvia al Sant Jordi estaria funcionant a tot ritme. Enguany torna a prevaldre la incertesa o, en tot cas, la precaució. Editors com Àngel Dalmau ja van fent plans i resen perquè hi hagi diada.

Ser editor avui en dia és un esport de risc?
Començar una editorial, dedicar-t’hi, si és per guanyar-te la vida, millor no ho facis. O tens un best-seller o a passar gana. En el meu cas, no és per llançar coets econòmicament però la satisfacció cada cop que trec un llibre és impagable. 

És fàcil de conformar?
No és que perdi molts diners, tampoc no en guanyo.  Però vull donar a conèixer noves escriptores, com l’Ana Oshiro i ara una altra que es dui Cristina Valle. Per a mi és una satisfacció. 

Si no s’hi guanya la vida...
Ho faig perquè m’apassiona i perquè de moment m’ho puc permetre. A banda, difondre la cultura és un altre dels objectius que em fan moure. Aguantaré fins a un punt. Quan no pugui més tancarem portes, però espero que sigui en uns anys, perquè tinc projectes.

Ja porta temps en l’ofici, perquè abans de Mesclant ja s’hi dedicava. 
Mesclant és una editorial andorrana, domiciliada a la Massana. Abans havia plegat de la feina (he treballat en banca durant més de trenta anys) i havia muntat A4 Editors amb un amic, Joan Carles Casal. Aquest mundillo em va enganxar.  

Què es necessita per ser editor? Olfacte? Sobretot per a les noves firmes?
A mi quan em presenten un projecte i me’l llegeixo (a editorial Mesclant soc jo amb mi mateix)  si m’agrada parlo amb l’autor i ens posem d’acord. Estudio el mercat, que tampoc no és per perdre diners, i un cop tinc les despeses pagades, au!

Insisteixo: què el fa decidir-se?
Que m’entri, que a mi m’agradi. Per exemple, la de la Cristina Valle és de ciència-ficció, un àmbit que en principi no m’apassiona, però aquesta m’ha enganxat. 

Les modes, els gustos possibles del públic, no l’influencien?
La decisió és meva, només depèn de mi. Així que el criteri fonamental és que m’agradi a mi. Home, les possibilitats de venda per no perdre diners també hi són. 

Faci’ns cinc cèntims de la novel·la aquesta de Cristina Valle.
Katrina Blood es diu. La presentarem a  la Seu, Alacant i Madrid, perquè és en castellà. És ciència-ficció amb una base real: una noia que està malalta, que es converteix en una guerrera, amb els seus sentiments, el seu món interior. 

Ara què més té en cartera?
Una del meu gran amic, l’Agustí Franch, de qui he editat tres llibres i vaig pel quart: L’home que feia núvols de sucre. I en tinc tres més. Tinc per treure’n un títol seu cada any. 

Amb ell la va clavar. I això que li falta ‘Fred’, em diu.
Ens uneix una amistat increïble a tots dos. Curiosament, Fred no està editada, el llibre no existeix. Hi ha obra de teatre i la versió en cine que s’està rodant... fins i tot surto jo dos segons. Però el llibre no, tant de bo pugui editar-lo. Seria la pera. 

Doncs a què esperen?
La pel·lícula... i si té èxit, que n’estic segur, perquè és impressionant. 

I vostè hi fa d’actor?
Estic allà, en un bar del poble, fumant i bevent vi. Un parell de segons. Quan entra aquell home vestit de nazi... impacta!

També anuncia contes infantils. 
Vaig conèixer a Girona  un xicot, Jaume Prat, que és mestre però fa de conserge en una escola. Em va enviar Un drac sota la fàbrica. L’editaré i el regalaré als nens de l’escola per Sant Jordi. 

Però no queda aquí la cosa. 
Faré el mateix enfocat a la vall d’Enclar. L’editaré i els nens d’Andorra tindran un conte per pintar per Sant Jordi. 

Sant Jordi: normalment ja n’estaríem parlant. Quines perspectives n’hi ha?
Espero que hi hagi un Sant Jordi més o menys normal. Jo soc agosarat i publicaré quatre llibres.