Ni un segon es va pensar la metgessa Anna Hernández enrolar-se en el projecte ‘No som immunes’, engegat per la fotògrafa i infermera Chiqui Novis, que va sumar la Fundació ONCA. Hernández va ser una de les primeres infectades de Covid al país en acte de servei. El relat encara fa brollar llàgrimes d’angoixa.

Com va passar?

Soc metgessa d’urgències i em va tocar anar amb l’helicòpter a atendre un home de Madrid, un mestre, que havia patit un infart mentre esquiava. Els companys encara no l’havien intubat. El vam portar a Barcelona.

 I és clar, ni pensar-hi.

Cert que li vam fer un escàner i s’hi veien unes lesions, però ningú pensava que allò fos Covid. Això va ser el 10 de març i el dissabte, dia 14, em va trucar la seva família per avisar-me que tenia coronavirus. Ell va morir. Tenia un trombo i aleshores no ho sabíem, però estava provocat pel virus. I no havia tingut cap símptoma: va caure a terra fulminat. 

Vostè es va contagiar. Quin ensurt!

Dos dies després ja vaig iniciar els símptomes. La primera cosa que penso és que tinc possibilitats de morir, que mai no ho havia pensat abans, i que tinc una nena que aleshores tenia dos anys. 

Uf!

Em vaig veure allà sense mascareta ni res que em protegís, intubant-lo: la maniobra de més risc absolutament desprotegida. Quan es van manifestar els primers símptomes –molt mal de cap i una mica de febre– vaig anar fent amb el paracetamol i em vaig animar. En cinc o sis dies em vaig començar a ofegar, ni tenia gust ni olfacte. Em deien que era dels mocs, però no en tenia. 

La nena?

Es va quedar amb mi perquè de totes maneres ja portava aquells cinc dies amb mi. En aquell moment les PCR s’enviaven a Barcelona i es va decidir que no l’hi feien. Tenia una mica de tos i diarrea, però lleu. La van comptar com a positiva, crec. I ara que la van confinar a l’escola li van fer la prova serològica i tenia anticossos. 

Doble ensurt. 

Vaig sentir una responsabilitat enorme: jo soc metge i sempre estic en contacte amb virus, bacteris...

Anímicament? 

Vaig passar molts estadis. De seguida vaig pensar que em podia morir, que és una cosa que mai abans no se m’havia passat pel cap. El que vaig fer és no escoltar els mitjans de comunicació ni parlar quasi amb ningú perquè em produïa angoixa. Em deien: “Jo et vaig veure fa dos dies”, i encara t’enfonses més. Et sents culpable. També em vaig sentir valenta per superar-ho tot jo sola. I 21 dies a casa!

Es diu ràpid.

Mira la part positiva: fas coses que habitualment no pots fer. Valorava fins i tot treure el cap per la finestra i sentir una alenada d’aire fresc. O vaig estar-hi quan la meva filla va dir la primera paraula. Però volia treballar, ajudar!

Explicaré als lectors que encara s’emociona vostè. 

Molt, molt... és que m’ho vaig passar molt malament. Jo intento animar els pacients quan estan a urgències. A vegades cal veure el got mig buit per veure’l després mig ple. Valorarem molt les abraçades. Havíem d’aprendre. 

Tant de bo poguéssim aprendre d’una manera menys dura. 

Com que no podem triar el que ve... Ara per exemple només he pogut veure dos cops els pares durant l’any. Mentre era malalta la mare em deia “jo vinc a ajudar-te”, però no, no, no...

I quan es va reincorporar?

Recordo la primera pacient, una dona que portava dies tancada a casa i em deia “no t’acostis, nena, no t’acostis”. Jo crec que aquella dona va recuperar el 50% de respiració només en donar-li la mà.

Amb la perspectiva del temps: com ho vèiem des d’aquí quan passava el que passava a Itàlia?

Doncs mira, com quan es parla de víctimes d’accidents de trànsit. Sempre penses que a tu no t’arribarà. Pensàvem que seria molt més fàcil de gestionar i de controlar-ne la propagació, hi havia molt poca informació.  

Va, negacionistes. 

Sabia que vindria la pregunta. Doncs jo els tractaria com a tothom si es contagien, és clar, i no els ho desitjo. Els convidaria a venir uns dies amb nosaltres, que veiessin com és dir-li a algú que l’hem d’intubar i trucar a la família per acomiadar-se per si de cas no desperta.