‘Cocinando los orígenes: un viaje por las recetas que dieron forma al universo’ és una de les aventures recents de Gerard Remolins (en companyia), un llibre per intentar explicar allò de qui som, d’on venim…
Visca la divulgació científica.
Oi que sí? N’estem compromesos. Aquest és un llibre fet entre el CSIC i ReGiraRocs, on apleguem un astrofísic, Enrique Pérez; una bioquímica, María del Carmen Fernández, i els arqueòlegs Juan Gibaja, Izaro Quevedo i jo mateix.
Molta matèria gris.
L’Enrique Pérez és cec. Això ens va portar a pensar com explicar coses tan complexes com és l’astrofísica, com és l’univers, a col·lectius que tenen certes limitacions físiques, cognitives, intel·lectuals. Vam crear eines tàctils i sonores per explicar, per exemple, a l’ONCE, el viatge des dels orígens de l’univers, i fer-ho d’una manera molt i molt senzilla.
Sembla titànic.
Hem passejat amunt i avall durant un any, voltant per les espanyes, amb persones cegues, amb nens amb autisme, amb infants i joves en centres d’inserció, en hospitals amb pacients oncològics infantils...
A partir d’aquí...
...la idea era plasmar-ho en un llibre. Vam triar una sèrie de temes per explicar l’origen de l’univers, l’origen de la vida i el de la Humanitat. Se’ns va acudir fer-ho com si fos un receptari de cuina.
A creatius no els guanya ningú.
Va tenir implicacions curioses: un astrofísic i una bioquímica tenen una forma molt diferent de pensar dels arqueòlegs. En parlar de receptes de cuina, semblava com si volguéssim dir que en tot plegat hi ha una mà a darrere. Suposava tota una reflexió filosòfica, oi?, que vam haver de salvar.
Com?
Va ser un exercici molt interessant. En uns tallers a presons també ens vam trobar amb aquesta situació: expliques l’evolució humana i quan dius “venim de l’Australopithecus” s’emprenyen molt. Com ha de ser un mico el seu avi?! A sobre, el nom: els va posar Adam, deien. Així que nosaltres al llibre no entrem en el camp religiós. Hi ha una altra òptica, la religió; també la metafísica... Nosaltres ens centrem en la ciència, evidentment.
Van concebre trenta receptes.
És un recurs per explicar que hi ha una relació de processos, de reaccions químiques... Hi ha una mà darrere? Cadascú que cregui el que vulgui, però expliquem com neix una estrella, una cèl·lula o com és que caminem drets.
Algun exemple.
En el camp de l’arqueologia, el meu, em vaig centrar en l’evolució humana. Normalment no es tracta molt el tema del suport, de la cooperació, i resulta que el nostre futur com a espècie encara en depèn, i en aquesta societat que vivim ara... vaja, és negre el futur.
No ens hi faci pensar.
La femella del ximpanzé quan ha de parir se’n va a un racó i ho fa tota sola. Nosaltres necessitem ajuda per sortir al món i així continuem tota la vida. Aquest individualisme fruit d’un capitalisme desbocat és absolutament fals, està fora del camí de l’evolució humana.
Fes-te a tu mateix!
Però si sol no fas res! Mira la recerca científica, ningú ha descobert la sopa d’all, és un conjunt d’idees acumulatives que venen del passat, i treballes en equip. És molt ruc pensar que jo solet faré les coses. Per això vaig insistir molt en aquest tema del suport mutu: perquè el nostre futur com a espècie està penjant d’un fil per carregar-nos la cooperació.
Per aquest camí transitem.
Estem deixant-nos perdre allò que ens va costar tant aprendre! Com hem arribat fins aquí com a espècie? Perquè som els més intel·ligents, em diuen als tallers. Ets a la sabana i arriba un lleó: comences a sumar i restar o a recitar poesia? No som els més forts, ni els millors nedadors, ni res. Només ens ha fet el que som la capacitat de cooperar, de treballar en grup.
Que ràpidament oblidem.
Exactament. Hi ha animals tan intel·ligents com nosaltres, però no s’ajuden. I ho fem des del Paleolític: trobem individus que havien perdut la dentició i havien sobreviscut. Com? Algú els mastegava el menjar.
Caram!
Aquesta xarxa de suport l’estem perdent, en interès d’alguns segurament, però en detriment de la majoria. Quan apliques la recerca a entendre el teu món és quan cobra tot el sentit.